Més enllà de la seva capacitat com a actor, el recentment finat Robert Redford passarà a la història com un referent de l’atractiu masculí. «Mira aquest, quins aires, ni que fos en Robert Redford». Açò no es diu d’una persona que es creu un brillant intèrpret. En aquest cas es diu, entre altres, «es pensa que és en Robert De Niro».
Ser un referent popular per descriure un concepte no sempre és un mèrit. En Joan Mesquida dimecres va fer al Congrés un Alberto Casero i qui comet un frau exhibint falses influències és un Pequeño Nicolás. En un altre nivell, i si algú és dolent, però no tant, deim «tampoc no és en Hitler». A vegades, no es correspon la bondat del referent i com s’usa. En Fittipaldi era un campió i s’empra el seu nom per desqualificar qui abusa de l’accelerador. Xerrar de xarlotades deshonra un gran artista.
Els referents no són universals ni permanents. A casa, si demanava doblers me contestaven «que te penses que açò és can...» i el cognom d’una família adinerada local de l’època. Els Rockefeller o Amancio Ortega insulars de llavors. Ara, si algú és exigent amb el servei de cuina domèstic, jo encara deix anar un boomer «açò no és Rocamar».Si algun cantant amateur s’extralimita «es creu Joan Pons». Messi ha substituït Pelé. Michael Jordan aguanta. The Beatles tenen competència. Picasso en l’art. Ferran Adrià a la cuina, per bo o extravagant. Cervantes en literatura. Un Einstein és el més llest de la classe.
Demà és el Dia Internacional de la Pau. Per ridiculitzar qui aposta per la concòrdia i la no-violència per resoldre diferències s’empra «què ets tu, un Gandhi». Mil vegades més lloables són els Gandhis que pengen banderes i interrompen Indurains que els Bud Spencers des de la barrera que justifiquen, expliquen i toleren el que fa Netanyahu, personatge que s’està guanyant un espai a aquesta llista de referents populars pel mateix concepte que algun altre nom que ja he esmentat a l’article. Una pista: no és en Redford ni en Gandhi.