Podríem resumir el decàleg del capital «pur» en les següents tesis:
1.- No existeixen interessos públics, només privats
2.- El motor dels interessos privats és l’afany de lucre
3.- L’«èxit» de la iniciativa privada -i del benestar individual- guarda proporcionalitat directa amb l’increment de lucre -equivalent a l’ús efectiu de capital
4.- El gaudi dels drets civils guarda proporcionalitat directa amb aquell èxit efectiu, i inversa amb la manca de possessió de capital
5.- Els drets són drets individuals, i el fonament del dret l’arbitri subjectiu -fer allò que el posseïdor vulgui amb les seves propietats-; no existeixen «drets naturals» limitatius d’aquesta «voluntat» subjectiva arbitrària
6.- La felicitat consisteix en el gaudi il·limitat dels béns materials considerats en tant que objecte de la possessió individual, i la distribució dels quals és regulada en el context d’un mercat «lliure»
7.- Llibertat del mercat significa no interferència ni estatal ni normativa, en la mesura que aquesta suposaria una limitació per al benefici empresaria abstracte -no es té en consideració la repercussió social en termes de distribució «justa» de la riques
8.- Allò públic no interessa, precisament pel seu caràcter limitatiu d’allò privat i allò il.limitadament «meu» o «teu»
9.- La justícia social és «comunisme», a no ser que per «societat» entenguem l’entorn dels «meus», que són els qui m’acompanyaran incondicionalment en l’empresa lucrativa
10.- El benestar ho és en un sentit material, i s’entén com a «exigència natural» prèvia a tota idea o consideració de caire econòmic, social o polític, essent perfectament compatible amb la falta d’escrúpols amb l’altre -alteritat entesa com a fonament de la política, del dret, o de la moral-, de manera que es pot donar, i s’ha de donar, la complementarietat entre riquesa material -en termes d’individualisme possessiu- i pobresa moral, la manca d’educació, de valors cívics, i de respecte.
Aquest decàleg s’han d’acompanyar d’unes consideracions addicionals, començant pel fet que el seu «èxit» deriva de la seva assimilació inconscient, automatitzada, tant com de l’absència de pensament alternatiu i crític. Tampoc és una qüestió estrictament de pensament sinó més tost, de comportament, ja que entre ambdues instàncies s’admet un marge ampli de incoherència i discrepància. També importa que es transformi en pauta general de conducta, en hàbits hegemònics i compartits, de manera que el comportament humà es converteixi en perfectament mesurable i previsible. La divergència es converteix en disruptiva, l’autonomia en patològica, i la pobresa en culpable.
La doctrina del capital ha de ser justament això, no una idea sinó un manament, no un pensament sinó un dogma. El que la distingeix són dues coses: per un costat, la seva opció de vida, que no ho és per a la vida, sinó per al domini. Per un altre, el seu caràcter inconsistent i insostenible en el mig i llarg termini, ja que l’arbitrarietat no pot ser (Kant) universalitzada.
La doctrina del capital pressuposa una manipulació i empobriment del llenguatge, de manera que la política no és política, el dret no és dret, l’ètica no és ètica, i la persona no és persona, sinó necessitat compulsiva. En termes polítics, la doctrina capitalista no és ni democràtica, sinó una instrumentalització de la mateixa. Ha pervertit l’ús dels termes més específicament ètics, com ara el de dignitat i solidaritat. La primera és reduïda estatus social i econòmic en un determinat context consumista, la noció sacralitzada del qual és la del déu mercat. La segona és reconvertida en una idea d’apropiació i de domini, concebuts com a principis rectors de les relacions interpersonals i interestatals, motiu pel qual es fonamenten de fet en la coacció i l’amenaça -vinculada al sentiment de la por-. La societat capitalista no és només una societat narcisista i individualista, és fonamentalment una societat expansionista i violenta, basada en l’amenaça de l’ús -i abús- del poder i de la força. Aquest abús no només té la forma d’una violència explícita, militar i física, sinó la d’una violència implícita, resultant de l’expulsió de part dels éssers humans als afores del sistema en forma de derrota, d’exclusió o simplement de pobresa. La violència com a tal deriva d’ una exigència estructural i sistèmica conseqüència d’una irracionalitat i una injustícia que ens «des-eduquen» a no sentir ni a veure.