Conec López Burniol des de fa molts anys, dels temps en què ell exercia de notari i jo de registrador a Barcelona. Sempre he tingut per ell una gran consideració, tant per la seva solidesa com a jurista com per la seva qualitat humana. L’he llegit a «la Vanguardia» amb interès i atenció en nombroses ocasions i he compartit sovint la seva mirada crítica sobre la realitat política i institucional d’Espanya. Tanmateix, no puc amagar que segueixo amb preocupació –i amb disconformitat– molts dels seus darrers raonaments, i especialment el que va publicar el dissabte 13 de setembre sota el títol «El Desastre final». El seu text, de gran força literària i d’un pessimisme profund, m’ha empès a escriure aquestes línies amb l’única voluntat de matisar i, si cal, contradir alguns dels seus plantejaments més taxatius.
López Burniol estableix un paral·lelisme entre la situació actual d’Espanya i el «Desastre del 98», la pèrdua de les darreres colònies. El seu diagnòstic és que avui estaríem davant d’una amenaça encara més greu: no la pèrdua de territoris colonials, sinó la desintegració interna del mateix Estat. Una visió apocalíptica, que em sembla exagerada i que, sobretot, ignora els matisos i les potencialitats de la democràcia actual.
En primer lloc, el paral·lelisme històric és, al meu entendre, forçat. L’any 1898 Espanya era un imperi en decadència, que encara volia conservar possessions ultramarines en un món que ja no admetia relacions colonials. La desfeta davant dels Estats Units va ser militar i política, i va sacsejar la consciència nacional d’una manera brutal. En canvi, el conflicte present no és colonial ni militar: és democràtic i territorial. No es tracta de pèrdues imperials, sinó de com conviuen dins d’un mateix Estat diverses identitats nacionals i territorials. És evident que això provoca tensions, però no és en cap cas equiparable a una derrota militar humiliant que deixava Espanya sense veu al món.
En segon lloc, López Burniol associa la idea de plurinacionalitat amb la desintegració d’Espanya. Aquí hi discrepo de manera frontal. Reconèixer la pluralitat nacional no vol dir destruir l’Estat, sinó dotar-lo de més legitimitat. Països com el Canadà, el Regne Unit o Suïssa han sabut articular la diversitat interna sense per això desaparèixer com a subjectes polítics. La mateixa Alemanya, amb els seus Länder, demostra que la descentralització i el reconeixement de les singularitats poden ser factors de cohesió i no de ruptura. La paraula plurinacional pot incomodar alguns sectors, però reflecteix una realitat que no desapareix per molt que es negui: Espanya és un país amb diverses identitats nacionals, culturals i lingüístiques. No afrontar aquesta realitat és el que genera, de debò, el risc de fractura.
També em sembla problemàtica la conclusió de López Burniol, quan reclama que algú assumeixi amb «vista llarga i ànim gran» el lideratge per salvar la nació. La història ens ensenya que els projectes polítics no sobreviuen per l’acció d’un únic líder providencial, sinó per la solidesa de les institucions i la capacitat col·lectiva de trobar pactes. És un error confiar la sortida d’una crisi a l’aparició d’un «salvador»; el que cal és un lideratge compartit i democràtic, que sàpiga escoltar i integrar.
És cert que la situació política és complexa. Les posicions del Partit Popular i, encara més, les de Vox, mostren una resistència frontal a qualsevol intent de reconeixement plural. Però no per això hem de concloure que la plurinacionalitat és inviable. Al contrari: el debat polític i parlamentari actual ja mostra que hi ha una majoria capaç d’impulsar un camí de reconeixement i d’encaix. No serà fàcil, i caldrà molta pedagogia, però el rebuig d’una part de l’espectre polític no invalida la via del diàleg.
Diria més: el veritable perill no és l’aposta per la plurinacionalitat, sinó la rigidesa i la por. Quan es respon a les demandes de reconeixement amb judicialització i amb retòriques que només divideixen, aleshores sí que s’alimenta el malestar i la desafecció. La història de l’Espanya contemporània ens mostra que els intents d’uniformitzar han acabat sempre generant més conflictes que no estabilitat.
Per això crec que avui no estem davant del «Desastre final», sinó davant d’una cruïlla que pot ser també una oportunitat, per més que la polarització d’avui i la manca de diàleg ens fan el camí difícil. Si Espanya sap reconèixer la seva pluralitat i transformar-la en un projecte inclusiu, sortirà enfortida. Si, en canvi, es continua negant l’evidència de la diversitat, aleshores sí que el risc de ruptura serà més gran.
En definitiva, comparteixo amb López Burniol la preocupació pel futur d’Espanya, però no el seu pessimisme. Tanmateix la referència al 1898 ens pot ser útil. Aleshores el desastre es va produir perquè Espanya no va saber adaptar-se al món nou, però el repte d’avui és justament l’invers: saber adaptar-se a una societat democràtica i plural. Si ho fem, no hi haurà desastre, sinó renovació.