Aquestes retxes, que he tret d’«Arts i Oficis d’antany», donen prou tema per retreure, com era la servitud tan fortament arrelada a la nostra antiga societat, des de l’Edat Mitjana el segle actual, ens diran que les condicions socioeconòmiques d’aquelles saons eren deplorables, quan no indignes de la persona humana.
Podem considerar, en afecte, la societat d’antany repartida en quatre grups: Els Senyors, que numèricament eren els manco, posseïen els seus grans latifundis, vivint amplament de les rendes encastellats les més de les vegades en els seus palaus on no hi mancava un amén. Seguia l’estament de posició mitjana, com eren els Menestrals, que vivien en una relativa folgança. Venien després els pobres, que eren els més nombrosos i que malvivien subjectes a les classes superiors amb un salari insignificant quan no insuficient, i vegades ni tan sols açò; els senyors els donaven de menjar i de vestir a canvi de la seva feina, així molts d’ells suportaven no una vida pobre sinó miserable. La societat els tenia marcats amb un mot propi: pobres de solemnitat o pobres vergonyants. El darrer grup de tots eren els esclaus.
LA RIQUESA I LA POBRESA
Els nobles i els rics de cada dia s’enriquien més. Els pobre en canvi de cada dia s’havien d’estrènyer més sa corretja, depenent en tot moment de la voluntat dels seus amos. Què es podia fer per millorar les condicions socials d’aquests pobres marginats? De moment poques coses i fou precís que passessin els segles per posar-hi remei...! I no és poc culpar massa l’actitud dels senyors d’aquell temps, perquè cadascú, és fruit de l’època que li ha tocat viure...! Estudiem breument aquests més deplorables.
En primer lloc hi havia l’esclavitud, que no era certament ni art ni ofici, sinó el més baix dels estaments socials, amb inferioritat moltes vegades a les mateixes bísties i a ses eines del camp. En afecte tenim inventaris d’algunes de les nostres grans possessions i d’altres senyors en els que, entre mesclats amb es bous i ses vaques, amb es cavalls i ses someres, hi llegim els noms d’un o més esclaus, afegint que, a posta de sol, havien de quedar engrillonats, fins a la matinada següent, hora de començar sa feina, així no es podien escapa.
Amb açò queda dit tot. La servitud, al contrari de l’esclavitud, era temporal, segons el termini contractat, que generalment es feia mitjançant escriptura. Es criats (ho diu la dita: «Criat de senyor s’ho menja i sa dona no») i ses criades vivien generalment a sa casa d’es senyors, sobretot si eren de fora poble, però vegades anaven a dormir a casa seva, després de les hores assenyalades de feina, si eren de la mateixa localitat. Passant el temps les condicions de la servitud s’anaren alleugerint, per part dels criats, ja ho diu la dita: «Sí vol estar ben servit, fet tu mateix de criat». Açò vol dir, que la riquesa començava a minva, i la pobresa s’havia deixondit.
LES EXIGÈNCIES D’UNA CRIADA
Les criades sobretot si eren majors, posaven les condicions, i moltes vegades les exigències, per dur a terme el tancament del contracte. En açò ho posen de manifest els versos del popular Pere d’Alcàntara Penya. Com a botó de mostra sols en recopilaré unes estrofes. Que comencen així: «Déu la guardi, senyora, ¿No sap per què venc?/. Si tu no t’expliques.../ M’han dit que ha de menester una bona criada /. La cerc ja fa temps /
Si jo li agradava.../ ¿D’on ets?./ De Sineu /. Parlarem, a veure què saps fer/. Jo sé fer senyora, tot i quant/; rentar, fer bugada, planxar...També sé plegar robar, sarzir qualque esqueix, cosir rebosillos i fer punt de set /.
I en quant a la cuina, què saps fer/? Cuinar l’ordinari /, vostè ja m’entén; bullit, un principi, sopa i demés, si importa, raoles, pilotes, bistecs, ous en castanyola, crema, sopa.../
Digues-me: I què guanyes cada mes? Me darà tres duros/. Què dius/? Lo que sent.../ Saps tu que t’enfiles d’Amunt/ !Jo en guany més/. Si jo et don duros trop que estaràs bé/. Ja ho crec deu pessetes! Jo les gast de botes cada mes/.
Digues, que festeges /? Jo ho crec. I si ves quin jove més curro.../ Pareix un cavaller. Vull que cada dia/ a ca’s conco em deixi anar/ el capvespre, per conversar amb ell.../ Hi anirà una hora. Vols res més?
He d’anar a matances/ des de Sant Andreu/ fins a la Puríssima/, i en venir es gener/, vull anar als casinos/, per Sant Bartomeu/ vull ser a la vila/; per fira també.../ Tot es temps que vulgues. ¿Vols res més...?
I segueix sa criada anomenant un enfilall de pretensions, com eren les de sortir a passejar tots els diumenges i festes, tenir un braser per les vetllades d’hivern. I altres llargues etcèteres...! És bo de veure que els nervis de la senyora estaven a punt d’esclatar, però li vingué una idea salvadora, per d’espellissar-se d’aquella criada tan bufanera. I amb fina ironia li digué.
... Ah! jo no et deia/ lo que he de menester més/: ¿Saps tocar piano/? Senyora, no gens...! Ai, filleta meva/ que me sap de greu/! Si no saps piano/, ja no t’he de menester/...!
Resposta de sa criada. Vaja una sortida!/... Justament!... Açò, és tot el contingut, d’aquesta narració, composta i recopila dels «Criats i Ses Criades Del Passat». Què per cert les exigències d’aquesta criada, fan bona la dita. «Qui molt abriga poc estreny». Ella va voler abrigar massa i ho va perdre tot. Així idò, abans de perdre-ho tot. Fins un altre dia.