El dia d’avui són ja 152 països els que reconeixen l’estat de Palestina, després que en els darrers dies s’hi hagin sumat França i Regne Unit. Són ja més de les tres quartes parts dels països que conformen l’ONU. El reconeixement, evidentment, no posarà fi a la guerra, igual que tampoc implica que els que l’hagin reconegut siguin uns aliats dels terroristes de Hamàs. És una qüestió més simbòlica, igual que les propostes de veto a Israel en competicions esportives o a Eurovisió, que el que cerca és fer un poc de pressió perquè s’aturi la massacre de Gaza.
Així i tot, no hi ha por que ni Trump ni Netanyahu facin enrere. Tant els hi fa que sigui una matança indiscriminada, que morin milers de fillets, que es bombardegin hospitals o que la gent es mori de fam. No volen que la realitat els impedeixi aconseguir el seu objectiu, que no és altre que convertir Gaza en no res. I tampoc volen que la resta del món ho vegi, per açò no deixen entrar periodistes i els que hi ha els maten, o ataquen centres de comunicació per deixar la Franja sense cobertura i sense internet, perquè així no es pugui saber què passa.
La Unió Europea ara sembla que ha obert un poc els ulls i com a mesura de pressió es planteja suspendre l’acord comercial amb Israel, encara que ha estat prest que li han llevat importància, perquè diuen que no «volen perjudicar el poble israelià». Sorprèn aquest fet perquè quan es van imposar les greus sancions a Rússia, el bloqueig a Cuba i Veneçuela o l’aïllament a Corea del Nord ningú va pensar amb els seus pobles, però clar tocar a Israel és una altra cosa.
Gran part de tota aquesta por europea davant Israel es deu pel paper d’Alemanya i el seu passat nazi que executà l’holocaust. És molt lloable que a Alemanya hi hagi memòria històrica, però no s’hauria de tornar a equivocar i que per voler treure’s el sentiment de culpa del genocidi que va patir el poble jueu als anys 30 i 40 acabi arrossegant a Europa a legitimar un altre genocidi, el que actualment pateix el poble palestí.