En el mar de la memòria pesco un record que reconstrueixo amb el pensament. És un record que estira el fil invisible del temps per fer-se visible un instant que m’agradaria compartir perquè, estic segur, a totes i a tots ens passa què, no sabem com, de sobte tenim el besllum d’una presència viscuda, qualcú que habita en un raconet del nostre cor i que, a la impensada, apareix embolicat amb la bufanda tendra d’una carícia que no perdrem mai, doncs, encara ara, ens fa vibrar com una bella melodia o un poema escrit el l’aire que respiro. Contemplo aquest record amb ulls plens d’aigua.
Encenc, amb les branquetes de les paraules, un foc íntim on, fent rotllana, pugueu escoltar aquesta petita història de quan era petit. No ho faig per satisfer cap vanitat personal, això ho tinc superat, sinó per aquesta certesa que em diu que, aquesta sensació tan subtil que em fa escriure, és quelcom que ens fa a tots i a totes iguals, més enllà de conceptes miops i limitats. En el fons, l’oceà de la consciencia és comú, acollidor i fraternal.
Vaig néixer un dilluns de setembre al Dispensari del carrer Mozart de Gràcia, Barcelona. Tanmateix, crec que el meu primer bram no va ser precisament una sonata, sinó que devia semblar-se a una ària desairada wagneriana a ple pulmó. Limítrof a aquest carrer, com una continuació, hi ha el carrer de Ferrer de Blanes, on vivien, al primer pis, els avis, uns tiets i els pares. A sota mateix, fent cantonada, vivien ‘la tieta de baix’ i ‘el tiet de baix’ que, a més hi tenia el seu taller de fuster.
El tiet de baix era un home esprimatxat, un sac d’ossos, fibrós i abacallanat com un pergamí rebregat. Sempre feinejava i quan jo entrava al taller em dedicava un somriure tan irresistible que m’atreia a abraçar-lo i petonejar, rascava però m’era igual. M’advertia sempre de les màquines de tall i sense gaires més paraules continuava la tasca que tenia entre mans.
Rere una porta hi havia l’habitatge on la tieta de baix ballava amunt i avall com una baldufa inquieta. Era una dona rodanxona, afable i molt xerraire. Malgrat que jo era també una mena de boleta amb cames, sempre em feia llesques de pa amb oli i sucre i una pastilla de xocolata. Mentre jo menjava, ella trastejava i sempre tenia un ull rialler cap a mi. A vegades, plegats, vèiem a la tele en Mariano Medina, l’home del temps. També escoltàvem la ràdio, sobretot radionovel·les, un programa on una dona donava consells a altres dones o com a una dona la feien reina per un dia...
Visitar els tiets de baix era un ritual diari que feia amb molt de gust, amb un desig ple d’innocència i beneiteria. Avui m’ha vingut al cap aquesta vivència menuda. Els tiets de baix viuran en mi mentre visqui. Totes i tots, en tant que vius tenim històries similars on fem estels la nostra gent estimada i, dins el cor, els sentim immortals. I, com a reconeixement d’aquells moments viscuts, els col·loquem en el cel de la memòria com constel·lacions pròpies i palpitants, com feien els deus de l’Olimp, perquè són divins i per això tenim la facultat de la imaginació.