Heidegger, el filòsof que es va fer militant del partit nazi, rector de la Universitat de Friburg als anys 30, i també sorprenentment als 50, va definir la realitat a través de dos conceptes: l'espai, el que no canvia, i el temps, el que per naturalesa és canvi.
Va donar lloc al materialisme estricte. Això planteja un problema: «El materialisme és només la realitat» i, per tant, la consciència no existeix, la qual cosa planteja una inconsistència insoluble per al materialisme.
És impossible que la consciència no existeixi, perquè si fos el cas, el concepte de la matèria entraria en crisi: com podria existir fora del pensament, sense una definició?
La solució no pot ser conceptualment més que el dualisme: la consciència per una banda i la realitat per l’altra, però llavors cal una explicació per a la interacció de cos i ànima.
Ho va definir Descartes: «La ment humana és essencialment immaterial, sense cos, i els cossos són màquines fetes de matèria inconscient».
L’ortodòxia científica no ha estat sempre materialista. Els il·lustrats del XVII eren dualistes; van degradar la matèria per poder fer la diferència de la ment humana més gran respecte de la matèria inconscient…
La paraula clau és aquí l’adjectiu inconscient aplicat a la matèria. L’error, el greu error, de la consciència és la facilitat que té per a la credulitat. L’ansa per agafar-se i viure no és la racionalitat, és la credulitat.
Que ho sigui la fe és un problema, perquè aquesta és irresponsable respecte dels actes. La moral és un afegit de la fe, no en forma part.
En el món actual, els conflictes que creen milers, a voltes milions, de morts estan sempre lligats a la credulitat de la qual es deriva l’esperança d’un futur millor: mai estant a prop de la racionalitat. Això arrossega una altra dificultat: costa reconèixer l’error.
Per naturalesa, la fe no pot contenir error; si no fos així, no seria fe. La constatació tràgica —la paraula no és excessiva— és que per l’estructura del mateix pensament imbuït de fe es fa difícil pensar... per corregir el que s'ha demostrat un error, perquè seria trair la fe.
Per aconseguir seguidors d'una fe cal que la seva doctrina sigui senzilla. Com més senzilla, més fàcil aconseguir adeptes.
El cristianisme diu: «És l'amor que us farà lliures, no tornis agressió amb agressió...». L’islamisme: «Cal complir amb la llei de Déu, que ho és tot, i si ho fas aniràs al paradís». En un cas, l’amor que es dona sense esperar un retorn; en l’altre, complir el mandat de Déu i rebre immediatament el premi.
L'islamisme és més fàcil d'entendre i la conseqüència és que l’extensió de l'islamisme ha estat més ràpida que la del cristianisme, però, per contra, l'evolució és més difícil.
A l’Islam, l’heterodòxia ve d’origen i és gairebé una qüestió familiar:
¿Alí o Abu Bakr, a qui va donar Déu el missatge per convertir la humanitat? D’aquí la diferència entre sunnites i xiïtes.
Al cristianisme, l’heterodòxia ve del xoc de la fe amb la llibertat: vull interpretar el text sagrat segons la meva consciència; ningú em pot imposar com llegir-lo.
El nivell de complexitat intel·lectual d'un concepte i de l'altre no són comparables. En el cristianisme subsisteix la racionalitat que van aportar els grecs, que perviu en el sentit de justícia; en l’altre, aquest substrat no hi és.
En una religió hi ha capes; en l'altra només n’hi ha una. És l’argument que va utilitzar Erasme contra Luter, però de nou la simplicitat va imposar-se. Erasme era un filòsof i Luter un polític.
Això passa també a la política, però de manera més primària, perquè està limitada per la immediatesa: tot passa ara i en el mateix pla. La teoria de Heidegger en política esdevé reforçada i demostrada.
Però quan hem sabut que la matèria està feta d’ones, i aquestes necessiten el temps per ser reals... això porta a la fusió de l'espai i el temps.
No hi pot haver l'un sense l'altre, tant a l'univers —la cosa infinitament gran—, com al quàntum —la cosa extremadament petita–. Però en ambdós casos el temps i l'espai estan units, com la matèria i la consciència, i això fa veure com és d'extraordinàriament petita la visió del materialisme basada en la realitat de la matèria inconscient.
Avui, principis com MAGA (Make America great again), han fet fortuna per simplicitat i per ser absolutament primaris, per les mateixes raons que l'espai vital, Lebensraum, va ser defensat pels nazis als anys 30: era de vida o mort... justificava la guerra.
Els enemics del Reich eren els jueus, fossin poderosos o miserables. Per al nazisme, l’important era fer creure que tenia raó amb el que afirmava, igual que Trump ara... encara que fos fals.
Però aquí la por juga un paper cabdal... i quan es demostra l’error sempre és tard. Ningú és capaç de contraposar una raó encara que sigui certa i demostrable. El rei va despullat, però ningú gosa dir-ho per por.
Tornem a l'origen: la maleïda fe que convenç perquè fa esperar que, d'aquesta manera, el futur serà millor i nosaltres (no els altres, només nosaltres) serem més rics, més poderosos i més feliços.
El que resulta sorprenent és que un imbècil malvat i egòlatra sigui capaç de convèncer tanta gent.
La raó: abandonar la racionalitat per la fe.