Per a les 60 famílies dels pisos d’Alaior que han sortit a subhasta s’obre un abisme si el nou propietari no els permet de seguir a ca seva. Saben que, pel preu que paguen avui, només trobarien una habitació en un pis compartit. És la realitat amb què viuen joves i no tan joves, residents que no han tingut la sort d’heretar un immoble o tenir els doblers per pagar l’entrada d’una hipoteca, i els nouvinguts a qui pràcticament ningú no vol fer un contracte.
Trobar habitatge a Menorca és un drama i ha estat el gran fracàs del Pla Territorial vigent en les darreres dues dècades. El primer, el de 2003, perquè ni s’imaginava l’abast del problema que tindríem amb l’increment de població i el terrible augment de preus. Les successives modificacions no han afrontat aquesta crisi a mesura que s’agreujava, amb restriccions de densitat i altura per als nous blocs de pisos que feien els projectes inviables econòmicament.
De cara a la galeria s’anunciaven grans reserves de sòl per fer habitatge protegit a zones de creixement urbà. A l’hora de la veritat, quan un promotor es posava a fer números sortia més a compte deixar el terreny buit: per cobrir tots els costos de construcció, impostos i cessions de VPO els pisos que s’havien de vendre al mercat lliure sortien a preus de Palma o Barcelona, impossibles per a les famílies locals. El resultat ha estat que en tot aquest temps pràcticament només s’han fet xalets a les urbanitzacions.
Quan es va instal·lar a Menorca la fal·làcia que el creixement sostenible era el que consumia més territori? El millor de la reforma del PTI que planteja l’actual govern del Consell és que flexibilitza aquest aspecte. No hi ha més remei si volem un habitatge digne per als cent mil residents que té l’Illa durant tot l’any. Ja si a més escurçam els cinc o sis anys de tràmits per posar una primera pedra o bonificam els impostos al primer habitatge... però açò ja sona a ciència-ficció.