Dijous fosquet. Ha refrescat i a les vuit és ben fosc. Vaig fins el camp de los Pinos (impossible normalització) per treure el carnet de soci de s’Alaior. M’hi vaig fer fa dos/tres anys per celebrar que tornàvem a Tercera i, a pesar que l’alegria durà una sola temporada, he continuat fidel als colors. A l’oficina, el president, en Lito Alzina, exjugador, defensa contundent, i alguns directius: n’Isma, n’Emilio i en Llorenç, gent que fa feina desinteressada per un club quasi centenari, m’atenen. Em fan preu de jubilat, que qualque cosa bona ha de tenir tornar vell. Abans d’anar-me’n, el president em diu: «Tu, Bep, que escrius tan bé, que no faries un dia un escrit sobre s’Alaior?». Entenc que el qualificatiu inicial té a veure amb la petició posterior. Fins i tot em suggereix un títol. Just al carrer, davant la benzinera, pens que no seria cap disbarat rallar de s’Alaior. A jo sempre m’ha agradat el futbol.
Quan era infantil, crec que mon pare em va dur un dia al camp a provar-ho, amb una setmana en vaig tenir prou per veure que no era una cosa feta per jo. Però em va continuar agradant el futbol. Els diumenges capvespre sortia al portal i veia els homes anar i venir, de Ciutadella al camp de l’Atlètic, que ja era on ara és. Nosaltres vivíem a les darreres cases del camí de Maó i era el pas obligat per anar al camp de s’Atlètic. Amb els amics, ja al·lotots, hi anàvem i intentàvem passar de pillo botant per les tanques de darrera; de vegades teníem sort, de vegades havíem de córrer. També ens solíem posar a la carretera; de tant en tant, un xut d’en Memes portava la pilota fora del camp i noltros competíem per tornar-la perquè així qui la duia podia passar. Segons els porters del camp teníem més o manco carta blanca i sabíem qui ens deixaria passar quan ja portàvem deu minuts de sa segona part.
Ens posàvem tots rere la porteria del porter contrari, més que res per sentir com els homes que també s’hi reunien li deien de tot i molt. Vam ampliar molt el vocabulari aquells diumenges de futbol. El primer partit bo que vaig veure no l’oblidaré mai. Jo devia tenir deu anys i érem a Barcelona per coses de metges. Mon pare va decidir que aniríem a veure un partit. No sé si vam anar a veure l’Espanyol perquè era el que jugava a casa aquella setmana, però encara me’n record de la impressió en veure aquell camp ple de gent. L’Espanyol jugava amb el Pontevedra. Crec que era el 1966.
El 1970, el Pontevedra va perdre la categoria i no la recuperà mai més. Amb el Pontevedra jugava en Martín Esperanza. Amb l’Espanyol jugava ni més ni menys que en Di Stéfano, que ja tenia 40 anys, com en Cazorla ara. Després van arribar la televisió i les al·lotes i ja vam perdre interès per la coça a garró. El vaig recuperar ja a Madrid, ja que, algun diumenge de pase pernocta, podíem anar al Bernabéu, ja que un amic madrileny -recluta com nosaltres- tenia els abonaments de la família rica que no hi solia anar. Va fer molts amics, en Fernando.
Des de fa uns anys m’he convertit en un telefutbolista. L’altre dia feia nombres: sense fer-ho gros, crec que, des de fa uns vint anys, veig una mitjana de set partits per setmana. Açò són ben bé 15 hores per cinquanta setmanes per vint anys: 15.000 hores, o sigui 625 dies. Dit d’una altra manera, dels darrers vint anys, n’he passat dos només veient futbol per la tele. Per què tenc la sensació que no és un temps perdut? Potser perquè biològicament el cos necessita evadir-se de les preocupacions. Amb el ritual d’anar a veure s’Alaior quan juga a casa he recuperat el gust d’aquell futbol d’en primer i m’imagin que hi ha al·lots que, des del portal de casa, em veuen passar amb altres homes i saben que anem al futbol. A més, molts dels jugadors han anat a escola amb alguna de les meves filles i fill, i els conec.
Els veig jugar i els record quan eren fillets al pati de l’escola, que és una imatge magnífica que m’explica el pas del temps. Ja sé que el president no estarà molt satisfet del meu escrit, perquè ara que ja l’acab veig que de s’Alaior n’he parlat poc. I què és pot dir d’un club que té un himne amb lletra de Ponç Pons, música d’Antoni Pons Morlà i és cantat per la veu de Simón Orfila?