Agito el cubilet del meu cap – cloc cloc cloc - i del meu cervell cauen daus gravats amb paraules i signes ortogràfics desordenats. L’atzar d’un text nonat treu el cap i es llença de cop sobre el tapet del paper. Ordeno el desordre: Les darreres pluges fan pessigolles al camp i l’herbe sembla riure les gràcies de l’aigua en una verdor ondulatòria que es flaira intensament en l’ambient de la post-massificació illenca. La gent ja s’ha tret l’abric de la xafogor dels darrers dies d’estiu i les converses, ja amb mànigues llargues, flueixen sota un degoteig de fulles volàtils que cobreixen l’ombra esquelètica d’un arbre.
Mentre faig una altra tirada de daus, les paraules van agafant vida pròpia i m’utilitzen per donar-se sentit i vestir-se de significats, tanmateix, les contemplo com un sastre, les amido, les apamo, cerco angles, perspectives , m’apropo, m’allunyo i quan cal, on cal, clavo l’agulla d’un mot o cuso el discurs amb fil de veu que alegri la vista al desentonar davant tanta disfressa de formalitat. Botons de colors, traus de sol entre els núvols...
Hi ha paraules que encara no escric perquè es resisteixen a aparèixer, instal·lades en el racó dels mals endreços com teranyines, sense cap compromís d’utilitat aparent per la societat. Sé que hi ha expressions que son un parany per distreure l’atenció, serveixen per un passar el temps amb el trencaclosques de l’intel·lecte que, ben mirat, és un bell joc, però que també, no deixa de ser un castell de sorra a la vorera d’una platja un dia de mala maror.
A la pàgina palpita un cursor inquiet. Al carrer batega la rutina dels dies, de la gent, dels moixos...El cop de l’onada manifesta l’humor de la mar. Al camp, la pols que s’eleva, deixa entreveure per on va el caminant, el pagès. La vida troba el seu espai de cel per deixar oir el to del l’únic rellotge que marca l’hora veritable, la del teu cor.
Em queden poques lletres per jugar amb aquest paper momentani. Aprofitaré que encara tinc un punt que no sé on col·locar, el reservaré per el final. Però, mentrestant no arriba l’adeu aeri, jugaré a imaginar aquest punt com si fos el planeta Terra rodant per l’espai d’unes ments sense límits, que comparteixen instants efímers amb paraules que s’esvaeixen per l’esquerda dels silencis ficticis on hi habitem totes i tots, com una mena de vibració que ens comunica i sintonitza en un gran joc de cors microcòsmics. Ara sí. Punt.