Vivim en una societat que són dues, però no en un sentit marxista -de lluita de classes-, sinó sota una forma més el.laborada interioritzada convertida en praxi socialment acceptada- de domini del capital. Per un costat, tenim les lleis, i per l’altre el frau. Les institucions públiques s’encarreguen de vigilar el frau i de garantir el compliment de la llei, entre d’altres funcions en tot cas orientades -teòricament- a la recerca del bé comú, però la realitat de les coses és que aquestes institucions, i tot allò que afecta l’espai i el temps de la vida pública en general, troba seriosos impediments per a complir la seva funció. Hem desprestigiat les institucions públiques i aquestes insfitucions s’han desprestigiat a si mateixes, argumentant manca de personal i de recursos, com veiem en el problema de l’habitatge -per posar un exemple- a Menorca o en el tema del control de les pràctiques de navegació properes a la costa.
En realitat hi ha recursos per a tot allò que no suposi una limitació a la iniciafiva privada en la recerca del seu benefici i la maximització dels beneficis empresarials, sigui quin sigui el signe i les implicacions socials de la seva proposta de desenvolupament. Pot passar que els interessos particulars vinculats a aquestes grans corporacions l’enriquiment il.limitat- pugui influir en el seu origen l’acfivitat del legisladors, però tampoc és imprescindible que sigui així. Basta que la seva lògica amari la totalitat de la praxi dels agents econòmics, de manera que contravenir-la suposi un risc per a la bona «salut» -malalta- d’aquella forma d’economia i, amenaci, per tant, l’acompliment del dogma del creixement quantitatiu continu.
Aquests agents econòmics fan seva la lògica del capital des del moment que s’adhereixen a la pretesa irrefutabilitat de la doble equació del privat = virtut; públic = vici. Si és així, per què hauríem de destinar els nostres diners guanyats amb tant d’esforç i sacrifici al manteniment d’una administració pública corrupta i ineficient?
El primer pas per a consolidar aquest paradigma -fonamentat en la teoria de la «mà invisible» de Adam Smith-, és fer-lo prèviament realitat -la profecia auto-acomplerta- mitjançant una mala gestió d’allò públic, abandonant-la a la semi-deixadesa. A continuació privarem a tota institució pública del personal -adequadament format- i recursos -distribuïts en funció de criteris de naturalesa social, i prioritzant-los segons aquests criteris- necessaris per a la bona realització de la seva funció. Després afirmarem que l’administració pública ha de transferir a la gestió privada a la natura dels seus interessos- tot el que pot fer millor aquesta darrera -ja hem vist que per principi tot es pot fer millor que allò corrupte i abandonat a la deixadesa més absoluta-.
Adaptarem la legalitat a la funció de tapadora d’aquests processos de privatització amb els corresponents beneficis derivats de l’apropiació en mans particulars d’allò que abans era públic -de tots-, i d’aquests beneficis -capitalistes- en farem partícips a aquells que han de prendre les decisions en nom de «interès general» per a ajudar-los a empassar-se el mal glop. Si el legislador, que és representant de la voluntat popular, actua d’aquesta manera, com és possible que no sigui objecte de la reprovació social?
Doncs perquè la societat no confia ja en els seus representants polítics, de la mateixa manera que no pot confiar en la resta dels agents socials. De fet, quan la legalitat representa encara un obstacle -per la coherència que se li ha de pressuposar amb els discursos, que no la praxi, públics-, és la mateixa societat civil i el seus agents econòmics qui la vulneren en forma de pràctica submergida i -de fet-, en frau de llei, en uns termes tan sistemàtics que converteixen en irresoluble les problemàtiques complexes que requereixen de la recuperació de la perspectiva del «bé comú» -com ara l’habitatge social, la de l’assecament i salinització dels aqüífers, la de la protecció del territori i patrimoni natural, etc.-. La conseqüència d’això és una dissonància entre el nivell dels discursos públics que són sempre més «superficials» i calmen les bones consciències-, i la praxi econòmica «real» que empeny el model de desenvolupament d’uns recursos limitats vers l’abisme de la saturació i degradació tant de l’entorn natural com social d’aquells que afirmen en públic tot el contrari.