El cervell ocult del meu telèfon ha detectat que tinc un cert interès en la salut i, cada dia, em bombardeja amb noves notícies sobre dietes. El problema és que el món de la nutrició s’assembla massa al gat de Schrödinger: tant pot valer una cosa com exactament la contrària.
Un dia, el cardiòleg José Abellán ens adverteix que abusar dels ous ens dispararà el colesterol i el risc d’infart. L’endemà, un estudi de la revista «Nutrients» assegura que el consum moderat d’ous es relaciona amb una menor mortalitat general, especialment per malalties cardiovasculars. En què quedem?
Dos dies més tard, Ion Aramendi, presentador de Mediaset, proclama haver perdut vuit quilos i vuit centímetres de cintura menjant entrepans, seguint la dieta de la farmacèutica Terica Uriol, segons la qual el pa és obligatori. Però al dia següent em trobo amb notícies sobre dietes cetogèniques, que prohibeixen justament el pa.
El dijous, l’expert Frank Suárez afirma que el millor per activar el metabolisme i aprimar és una dutxa freda. Però divendres, l’Escola de Medicina de Harvard recomana menjar algues marines per guanyar salut. Malauradament, som objector de consciència davant les pobres algues, i les dutxes fredes tampoc és que m’apassionin.
Què volen que els digui? Els dietistes m’han deixat completament desconcertat. Davant el dubte, penso seguir fidel a la meva dieta d’entrepans de truita de patata. Estic convençut que, tard o d’hora, algun metge descobrirà que són molt més sans que totes les dutxes fredes, les algues, el kimchi, la quinoa i la resta de suposats superaliments amb què el diable sembla voler-nos confondre.