És ver que tractaràs igual el just que el culpable?», preguntà Abraham a Déu. També jo pregunt i la darrera pregunta que li vaig formular fou sobre si a un home que ha comès una maldat havia de concebre’l com pervers tota la vida. Un veïnat em diu que des de les acusacions que els feren mai més ha volgut veure una pel·lícula de Woody, cantussejar una cançó de Plácido, contemplar art de Rupnik. I jo li dic que continuu visionant un film del cineasta, escoltant una melodia del tenor, admirant un mosaic de l’artista.
Diem que «por un perro que maté, mataperros me llamaron», dita que comença bé amb la confessió d’un fet real (maté) i acaba erròniament passant del singular perro al plural mataperros i de contar un fet a atorgar una etiqueta (me llamaron). Per què al que fa un bé determinat no li atorgam carnet de bo per sempre i atorgam carnet de malvat per sempre al que ha fet un mal determinat? És ver que el 1606 Caravaggio matà a Ranuccio Tomassoni i també ho és que signà pintures genials. D’una persona, no me neg a qualificar de perversos uns determinats actes, me neg a fixar com perversa tota la seva vida, sigui tota l’anterior sigui tota la posterior. Cert és que podem qualificar fets passats, però no mai donem per ja escrit el futur d’un ésser lliure.