Quinze anys després d’haver destapat la trama del cas Citur i haver exercit l’acusació popular, UPCM ha fet una passa al costat per deixar que sigui la Fiscalia qui vetlli per l’interès públic, si és que algun dia s’arriba a jutjar, l’etapa més fosca que ha viscut l’Ajuntament de Ciutadella en democràcia. Un llast que el PP sempre durà a la seva motxilla.
Alguna cosa haurem millorat en aquest temps quan el focus de l’actualitat local ha deixat d’estar en les trames de corrupció i se centra en l’exemplaritat dels càrrecs públics. El darrer a situar-se a l’epicentre de la polèmica ha estat el líder dels populars des Mercadal, Tóbal Pons, després de ser condemnat per un delicte de lesions lleus en l’àmbit d’una discussió familiar.
A l’espera que aquest dilluns doni les explicacions oportunes davant el batle, dijous va ser sotmès a l’escrutini del partit a qui va representar com a candidat a batle a les eleccions de 2023. Uns comicis que van estar marcats, encara que ja no es recordi gaire, per la rebel·lió interna al PP que va precipitar el relleu de Coia Sugrañes per Adolfo Vilafranca com a cap de llista al Consell.
Entre els crítics hi havia, precisament, el jove Tóbal Pons. La contundència amb què ha reaccionat ara la direcció insular del partit, obrint-li expedient i exigint-li la renúncia com a president local i portaveu municipal, contrasta amb la postura més moderada de l’Entesa, el seu soci de govern a qui s’ha volgut passar la patata calenta. Serà que tenia raó Giulio Andreotti, aquell cínic polític italià, quan distingia entre amics, enemics i companys de partit?
Haver estat condemnat a pagar 180 euros per fer la traveta a una familiar no ajuda al seu curriculum polític, però també és curiosa la gran exigència de responsabilitats quan en aquest país, de poc ençà, ja no dimiteix gairebé ningú per res. Rememorant les pancartes del 15M, dimitir sona a verb rus.