S’altre dia navegant per Internet vaig trobar per casualitat una memorable frase atribuïda a Voltaire, que feia molt de temps que no llegia, i que diu: «S'estupidesa és una malaltia extraordinària, no és es malalt qui pateix per ella, sinó tota sa resta».
Es sentit d’aquesta afirmació tan assenyada, que suggereix que ses conseqüències de s'estupidesa no recauen damunt sa persona que la manifesta sinó damunt es seu entorn, m’ha duit a una sèrie de reflexions que pens que ben valen aquestes línies d’avui.
De sa mateixa manera que tota mala acció té conseqüències nocives damunt aquell que la pateix, ses accions d’un estúpid també acaben afectant altres persones. Es seus perniciosos actes, que no s’ajusten a cap regla de racionalitat, causen danys as seu voltant sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici.
Hi ha estúpids en tots es rangs culturals i econòmics. Òbviament també n'hi ha en es corrents polítics i en qualsevol zona geogràfica. A més s’estupidesa no entén d’ideologies ni d’intel·ligències. Encara que qui la manifesta no sap que és estúpid i és incapaç d’acceptar cap classe de crítica i creu obrar adequadament, açò no és sinònim de falta d’enteniment. Hi ha un quantitat incalculable de persones amb un alt coeficient intel·lectual que de manera sorprenent es comporten com a beneits en segons quins àmbits de sa vida.
Açò no obstant, pens que no som prou conscients des mal que aquesta gent tan tòxica ha fet a sa humanitat. Basta llegir un llibre d’història per donar-se’n compte que, per culpa d’ells, s’han comès es disbarats més inversemblants. Perquè quan s’estupidesa governa, el món pateix. Ho ha fet al llarg de sa història i ho seguirà fent.
Sa classe política actual també pren decisions estúpides. Comet accions, sa insensatesa de ses quals, té impactes massa vegades irreparables damunt sa vida des ciutadans. I no es tracta només de repercussions imputables a escala estatal, que déu-n’hi-do. Ses decisions adoptades en es si de sa nostra Unió Europea, que s’enfronta as seu declivi polític, econòmic i militar en el món, i es desitjos dominants de Rússia i els Estats Units, són es principals responsables des nou ordre mundial, dominat per tensions polítiques tan greus com absurdes.
Vivim cada dia moments convulsos degut principalment a infinitat d'interessos polítics, econòmics i estratègics. Sa lluita entre estats per obtenir avantatges financers i militars en s'escenari global; ses mesures imposades per un país o grup de països per restringir es comerç amb un altre país per motius diplomàtics; ses conseqüències de ses guerres comercials que inclouen s'augment de preus; ses agressions i violacions des drets humans. Es recursos naturals són fonamentals per as desenvolupament econòmic i també poden ser font de conflictes entre països. Com també ses lluites territorials, ses disputes sobre identitats nacionals i es conflictes històrics, que tantes atrocitats i milers de vides humanes estan deixant pes camí. Totes ses decisions polítiques, en definitiva, es basen irracionalment en interessos econòmics.
I donat que s’estupidesa encega sa percepció de sa realitat, de vegades tenim sa sensació que es nostros dirigents són jugadors d’un Monopoly a gran escala damunt s’escenari polític. Però governar no és un joc. I quan sa manca de sentit en ses decisions polítiques desafia sa raó, té repercussions devastadores en sa vida des ciutadans.
Ses guerres, ses violències i ses seves justificacions fan que sa nostra societat s'arrossegui cap a s'abisme. Ses democràcies i ses seves lleis, que sempre havien estat respectades, han perdut valor. Sa justícia es troba en un estat de desequilibri, donats es darrers aconteixements mundials, que confon i crea inseguretat a gran part de sa humanitat.
Sa llei no s’aplica d’igual manera a un poderós que a un simple ciutadà. I pitjor encara; un multimilionari i un indigent no tenen es mateixos drets civils davant sa justícia.
Sa majoria de ses mentides que empra es poder polític són simples estupideses, abans que mentides. Tot i açò ses mentides més absurdes es colen cada dia com si res as telenotícies i a sa premsa.
Es polític se sent obligat a presentar panorames optimistes encara que sigui conscient que sa realitat és ben diferent, perquè s'única cosa que justifica s'exercici des seu poder és s'optimisme, sa certesa -que només ell percep- que es seu govern no és sa causa des nombrosos desastres que suporten es ciutadans. A més, allò encara més important; que sa gent cregui que tot va bé depèn des seu futur en es poder.
Ja ho diu un famós aforisme: «Sa ignorància es pot curar, s’estupidesa no».
Resulta desconcertant que aquells que regeixen sa vida pública no siguin capaços de passar-se sa mà pes pit, i demanar-se qualque vegada si es danys des previsibles efectes col·laterals i secundaris des seus actes superaran es beneficis de ses decisions preses.
Davant sa persistència i s’absurd des comportament humà Albert Einstein va ser més categòric. «Hi ha -va sentenciar- dues coses aparentment infinites: l’Univers i s’estupidesa humana. Respecte a l’Univers no n’estic segur».