En el món dels escenaris, hi ha qui te la capacitat de deixar empremta més enllà dels papers que interpreta. Són els cavallers i les dames del teatre, aquells actors o actrius que donen vida als personatges, però també als silencis, a les mirades, als matisos, a les complicitats. Na Laura Pons n’és una d’elles.
Dissabte al Principal ens va fer riure (quin privilegi poder-ho fer en els temps que corren!) però també, ens va emocionar i ens va fer caure les llàgrimes a més d’un. Teatre en pura essència i en perfecte sintonia amb Enka Alonso i Mariona Hauf, que van portar a terme els seus rols d’una manera magistral on na Laura va regnar damunt l’escenari, com va escriure na Maria Camps a la seva crònica.
Saber retirar-se a temps és un signe de valentia i d’intel·ligència que na Laura demostra amb aquesta gira de comiat. Un adeu tan serè com emocionant. No tothom ho sap fer, segurament només els més grans.
I és aquí on rau la paradoxa. Just quan més domines l’escenari, quan tens l’ofici més fi i la mirada més clara, és quan toca deixar-ho. Com si la vida, en un gest d’ironia, et concedís la plena saviesa just en el moment de la retirada. Potser per això les grans actrius no se’n van mai del tot perquè allò que han après, allò que han donat, continua damunt l’escenari encara que ja no les veiem. Per cert, molt ben maridats els versos de la cançó de Lluís Llach al final de l’espectacle. I en un racó d'aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.