En el seu article «On són les flotilles àrabs?», Antoni Puigvert ha signat a «LaVanguardia» una de les reflexions més lúcides —i més incòmodes— sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Allunyant-se del soroll i de les proclames habituals, Puigvert aborda el tema des d’una perspectiva que poques vegades apareix als titulars: la responsabilitat del món àrab davant la tragèdia palestina i la complexa xarxa d’interessos que envolta el conflicte. L’article no és tant una defensa d’Israel com una denúncia de la hipocresia generalitzada i de la manera simplista amb què sovint es jutgen els esdeveniments de l’Orient Mitjà.
Puigvert comença recordant un fet clau que ha quedat en segon pla en la cobertura mediàtica: «Tot i que es parla tant del que està passant entre Israel i Gaza, sempre queden a l’ombra dos factors essencials: els acords d’Abraham i l’atonia dels països àrabs davant la tragèdia dels seus germans de Palestina». Aquesta frase és l’eix de tot l’article. Els Acords d’Abraham —signats el 2020 entre Israel, els Emirats Àrabs Units i Bahrain, sota mediació nord-americana— pretenien obrir una nova etapa al Pròxim Orient basada en la cooperació econòmica i tecnològica. Però Hamàs, amb el seu atac del 2023, «es va carregar aquests acords» i va precipitar una reacció israeliana que, segons Puigvert, ha acabat cremant «la reputació dels jueus perseguits fins a l’Holocaust». L’autor reconeix la brutalitat de la resposta d’Israel, però també recorda que aquesta resposta va ser provocada de manera calculada per Hamàs, que «ha usat la seva gent com a escuts humans». És una doble condemna: a la violència d’uns i a la indiferència dels altres.
A partir d’aquí, Puigvert fa una radiografia implacable de la inacció del món àrab. Si bé l’opinió pública dels països musulmans s’ha mostrat indignada davant la massacre, la seva «fraternitat és molt freda». L’autor posa exemples concrets: els palestins amb ciutadania israeliana, que representen el 20 per cent de la població de l’Estat, «no han mogut ni un pèl pels seus germans massacrats», i els veïns d’Egipte i Jordània —que mantenen tractats de pau amb Israel— tampoc no han fet gairebé res més. Egipte, recorda Puigvert, «ha tapiat la seva frontera amb Gaza des del 2009», una decisió que, si la comparéssim amb el mur de Trump, «hauria escandalitzat el món». Però en aquest cas, no. El silenci i la indiferència han imperat.
Aquest paral·lelisme amb altres situacions històriques —com quan Puigvert escriu que és «com si França hagués barrat amb un mur el pas als republicans espanyols el 1939»— és un dels encerts més potents de l’article. Permet entendre que el problema no és només geopolític, sinó moral. Si el sofriment palestí desperta tants titulars i tantes condemnes, per què els països musulmans més pròspers no actuen? «Per què mentre Israel massacra els seus germans no envien ni tan sols una flotilla?», pregunta l’autor, evocant les missions humanitàries que Occident —i no el món àrab— ha enviat en altres ocasions.
El rerefons que Puigvert posa sobre la taula és, en definitiva, el de la hipocresia i la comoditat moral. En temps de polarització, és fàcil condemnar Israel i situar-se al costat de les víctimes. És molt més difícil reconèixer que aquestes víctimes són, alhora, víctimes d’un món àrab que les utilitza com a eina simbòlica, com a moneda d’intercanvi per mantenir la pròpia estabilitat interna. Els règims del Golf, recorda Puigvert, «sacrificaven els palestins per pactar amb Israel», però després han hagut de «recular empesos per una opinió pública adolorida». Aquesta «opinió pública», tanmateix, no s’ha traduït en acció concreta. La indignació, diu l’autor, és real però estèril. Una emoció més que una responsabilitat.
Aquí és on l’article transcendeix el conflicte concret i es converteix en una reflexió sobre el nostre temps. Puigvert assenyala que la «sensibilitat occidental és molt severa amb Israel i molt concessiva amb el món àrab». En altres paraules: condemnem el poder que tenim a prop —el que reconeixem com a democràcia, encara que imperfecta— i tendim a exonerar els règims autoritaris del sud per un cert complex postcolonial o per la por d’entrar en terrenys culturalment delicats. Aquesta asimetria moral és la mateixa que impregna altres debats globals: uns han d’explicar-se, els altres no. Uns són sempre culpables, els altres, sempre víctimes.
En aquest sentit, el text de Puigvert actua com un mirall incòmode. Ens obliga a mirar més enllà de la superfície moral de la guerra i a reconèixer la complexitat d’un món on la compassió s’ha convertit sovint en una postura estètica. L’autor no defensa Israel; denuncia, en canvi, el relat maniqueu que divideix el món entre bons i dolents, entre oprimits i opressors, sense voler veure la responsabilitat compartida. El seu article és, sobretot, una crida a pensar —a desactivar la «banalitat dels comentaris» que avui domina el debat polític i mediàtic.
Quan Puigvert es pregunta «on són les flotilles àrabs?», no només parla de vaixells que no arriben. Parla del buit moral d’un món que ha substituït l’acció per la indignació ritual, la responsabilitat per la retòrica. El silenci dels països àrabs davant Gaza és, en realitat, el mateix silenci còmode que regna a Occident quan una causa deixa de ser trending topic. La seva pregunta és, en el fons, universal: on és la coherència? On és la fraternitat real, la que costa i compromet?
El valor d’aquest article rau, doncs, en la seva capacitat de trencar consensos i d’incomodar tothom. A l’era de les veritats instantànies, Puigvert reivindica el dret a la complexitat i a la contradicció. I això, en un temps de polarització, és gairebé un acte de resistència. Potser la seva reflexió no farà aparèixer cap flotilla àrab, però com a mínim ens obliga a mirar el mar del conflicte amb ulls menys ingenus i més crítics.