A vegades ens costa d’entendre les persones tal com són i si no les entenem i no fem cap esforç per comprendre-les sol passar que, o bé els ignorem, o fins i tot deixem d’acceptar-les tal com són.
Avui, en les lectures litúrgiques, Jesús ens torna a humanitzar els seu missatge com ja va fer en el passatge del bon samarità: si en les observances i reglamentacions socials, i també en les religioses, hi falta humanitat no hem entès res de res.
Dels deu leprosos curats, 9, com a bons creients, es van presentar a legalitzar la seva curació miraculosa, un cop curats van perdre el sentit elemental de la gratitud, només el samarità, o sigui l’apartat de la religió, va tornar enrere per anar a cercar Jesús i agrair-li la curació. Es va sentir perdonat, tenint en compte que en aquella societat la lepra s’associava al pecat, a la impuresa legal i humiliant. Estava agraït a qui l’havia deslliurat.
En el context actual, hem d’anar alerta en no caure en la utilització de la religió com a company i excusa per fer la nostra i deixar de banda qui ens necessiti. M’esborrona veure grans dirigents del món que, després d’ordenar destruir poblacions i massacrar pobles sencers, van a posar espelmes als seus temples. «La religió fidelment observada endureix el cor i deshumanitza les persones» (P. Llunell). No podem fer servir la religió a la mida com un vestit personal. Deia Gandhi: «Llegim malament el món, i després diem que ens enganya».
Parlar de perdó i d’agraïment és tot un repte, però si ho pensem bé, tant un com l’altre, són un bon exercici d’humanitat, també, i molt, evangèlic.
El perdó és vèncer el que a vegades hi ha d’orgull, vanitat i, fins i tot, de ressentiments. A fi de comptes, aquestes posicions enclaustrades dins nostre ens priven de ser més feliços. Pensem-hi.
La gratitud no ha de ser servil, perquè llavors es deshumanitza. És a dir; no s’ha de demanar gratitud, ha de ser un acte de llibertat i tant de bo d’amistat. Qui ajuda cal que ho faci generosament, sense esperar res a canvi, és llavors, en rebre l’agraïment, on es troben la bondat, la mútua generositat, en definitiva, l’humanisme que ens iguala i ens fa millors persones.
Que no falti mai la humanitat en la societat i en els ambients religiosos, dels que en surten milers i milers de bones persones atentes al servei de l’ample comunitat humana i que, creients i no creients, sapiguem provocar el sentit d’agraïment en el cor dels més necessitats sense altres raons que donar esperança on faci falta.