«Al nostre país la pluja no sap ploure». La frase que il·lustra el pròleg de «Els morts de Mazón» (VilaWeb Llibres, juliol de 2025) és de Vicenç Partal, però prové d’un vers de Raimon, concretament de la cançó «Al meu país la pluja»: «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa». És una metàfora que descriu, amb amarg realisme, la tragèdia que Esperança Camps reconstrueix: el temporal que el 29 d’octubre de 2024 va deixar 228 morts al País Valencià. «El president de la Generalitat va fer-se fonedís —escriu Esperança Camps— mentre els barrancs es desbordaven. El sistema d’alerta es va activar tard i malament, quan tots ja eren mort». L’autora ressegueix el procés judicial obert per la jutgessa de Catarroja, Núria Ruiz Tobarra, que descriu el paisatge dantesc de la desgràcia amb exemples concrets, com el de la xiqueta arrossegada quan intentava pujar al pis de dalt, la jove embarassada atrapada sobre un cotxe fins que ja no va poder resistir més, la dona gran llançada des del sofà de casa seva, la parella d’avis que pugnava per salvar-se fins que la dona es va adonar que l’home ja era mort, el marit que va sortir a cercar la dona a la fàbrica i no hi va arribar mai... El llibre dona veu als familiars supervivents, que parlen dels morts amb llàgrimes als ulls. Dolores Ruiz, que va perdre el marit i dues filles, pregunta: «Vostè sap què he perdut?». I ella mateixa respon: «El millor de la meva vida». Saray, Toñi García, Cristina Rodríguez, Rosa María Álvarez o Núria Aracil comparteixen un dolor atroç. Les seves paraules, recollides per Esperança Camps, són impactants: «Lluitaré fins al final, perquè sé que ells ho farien per mi». De vegades la vida dels que queden patint és més dolorosa que la mort, una mort esfereïdora davant la impotència i la indefensió.
Sense artificis ni morbositat, Esperança Camps construeix un formidable relat d’investigació i empatia. No busca culpables imaginaris, sinó responsabilitats reals. Perquè tot això s’esdevenia mentre el president de la Generalitat, Carlos Mazón —que dona títol al llibre—, era absent de la tragèdia. El títol d’aquest article, «Les vides truncades», sembla el més revelador, perquè tot té solució menys la mort, i la mort —quan és fruit de la negligència i l’absentisme— es converteix en denúncia. «Els morts de Mazón», que es va presentar a Ciutadella fa pocs dies, no és només un llibre sobre una catàstrofe, sinó un crit col·lectiu perquè la memòria no s’ofegui amb la barrancada.