Aquest passat dimarts, Alaior va viure un ple municipal que va durar sis hores i mitja. A veure, no és el més llarg de la història i, en el futur, n’hi haurà de més durada. No solec anar als plens. Després de deu anys de regidor, la veritat és que en vaig quedar prou servit. En veurem pocs, d’exregidors, que assisteixen voluntàriament a un ple, a Alaior i a qualsevol poble. Per què deu ser? La veritat és que els admir, independentment que siguin del partit que siguin. Ja sé que hi ha regidors i regidores que ho fan per ajudar i -alguns- també per poder gaudir d’un lloc de feina retribuït, però açò no lleva que l’exigència del càrrec, sempre exposat al judici públic, no sigui estones ingrata; altres, aquells que son a l’oposició, compleixen amb la seva obligació, de controlar l’acció de govern i de presentar propostes que es consideren bones per a la comunitat, amb una dedicació que depèn de la voluntat altruista de servir de cadascú.
Els regidors, cadascú en el seu lloc, tenen com a principal missió fer que el poble funcioni, arranjar els problemes de tot tipus que es poden presentar, donar satisfacció a les queixes, prioritzar les despeses segons el pressupost amb què es compte i preveure i planificar accions futures, així com l’obtenció del finançament necessari per fer-les possible. Mai no s’acaben les demandes en un poble, demandes que de vegades no tenen res a veure amb les competències municipals. Així és com està muntat el tema: hi ha un govern i una oposició.
En la gestió d’un poble com pugui ser Alaior, hi ha moltes qüestions en les quals les diferències ideològiques no existeixen. Sempre he cregut que les diferències creixen a mesura que es fa més gran l’abast de la institució: Ajuntament... Consell Insular... Comunitat Autònoma... Espanya... Europa..., per això no entenc -i confés que quan era regidor també vaig caure en la temptació- per què portam temes universals que s’han de substanciar al Parlament europeu o al Congrés dels diputats, al debat municipal, que sembla que s’hauria de circumscriure a les coses del poble. L’altre dimarts vaig voler seguir el ple alaiorenc. Gràcies a internet, el vaig veure des de Ciutadella. Me vaig endollar a les set del capvespre i, quan van ser les deu, vaig dir-me: prou n’hi ha Bep. L’endemà vaig saber que havia durat fins a la una i mitja de la matinada del dia següent. Potser el cas s’explica perquè l’alcalde no havia convocat ple ni l’agost ni el setembre i els assumptes s’havien acaramullat. Crec que és obligat celebrar el ple com a mínim cada dos mesos, però s’acostuma que sigui mensual.
Una reunió de quasi set hores de discussions és perjudicial per a la salut física i anímica dels regidors i dels ciutadans que el segueixen i minva la productivitat política dels nostres edils i l’atenció de la gent de carrer. Difícilment, així motivarem l’interès de la ciutadania per la cosa pública. Per experiència, perquè jo també m’enrotllava molt, puc afirmar que és recomanable l’austeritat en l’ús de la paraula. No per parlar més estona convencerem a l’altre que ens voti a favor. Qüestions que es podrien substanciar en cinc minuts no tenen per què allargar-se hores i hores. Això, quan ets jove, no ho notes, perquè encara et queda quasi tot el temps del món, però, quan ja has fet els setanta, sí.