Jugant a escambril he sentit exclamar «mort es xòric!». Significa que si vols acabar amb un problema, has d’eliminar la causa, així els perjudicis que provoca desapareixeran: L’excés de vehicles desencadena malestar, aglomeracions i col·lapses, la solució no és ampliar carreteres, sinó reduir cotxes... i mort es Xòric! «Morta la cuca» és sinònim. Açò de matar un falcó no em cau en gràcia, és un au protegida i beneficiosa, s’alimenta de rates.
Si no hi ha un avenç científic a la curta o a la llarga, tots farem els «es cuecs» sortirem de casa amb els peus per davant i ens duran al clot. Ens agradaria deixar aquest món essent molt grans, tenir una bona mort, mort natural, al llit, de manera plàcida, emperò la nostra expiació pot sorgir de manera brusca, fulminant. Per arribar a vellíssim l’atzar juga un paper primordial, per no patir un accident i fer-hi sa pell. Qui més qui menys, pot contar qualque situació de perill, en que ha tingut un peu a la tomba i si venien mal dades podies morir.
Com a sa Mesquida, quan un antic salvavides assassí, que em quedà enganxat més avall dels genolls i el cap baix l’aigua... ja m’ofegava i tenia la vida en un fil. Vertaderament haguera estat una pena, morir en la flor de la vida. Tampoc m’havia arribat l'hora en aquella caiguda en moto precipici avall, podia haver mort a l'acte i acabat els meus dies. O a la platja des Tancats quan la corrent m’arrossegava vaig tenir la mort darrere l'orella, de fet, els amics em van treure pàl·lid com un cadàver.
Ves per on fa pocs dies la mort fortuïta tornà a passar ran. Passejava en bici i en una corba tancada, ocupant tota l’amplària de l’estret camí, de cop, sis BTT a tota pastilla avançant directes cap a mi... Estic viu de xiripa!
Parlar de la mort és sa i no mata ningú. «El meu Blai, que en glòria estiga, si no s’haguera mort, encara viuria!», explicació òbvia i divertida, que tot té arranjo, -senyalitzar com toca una prova ciclista- menys la mort.