La setmana passada el nostre espia va fer allò que no havia fet mai. Disfressar-se d’espia a sou del govern del conseller de la cosa a les Illes Tropicals. I així és que es va presentar al seu despatx amb l’excusa de posar-lo al corrent del bordellot que tenen a l’altre partit del conseller, el que no governa però sí que comanda a les Illes aquelles.
Naturalment el conseller va quedar molt preocupat, sobretot perquè, amb tant de conflicte intern, s’altre partit seu anava més restret i li posaria més difícils els acord per continuar governant a la seva... I reblaria el clau de voler massacrar a l’escola la llengua dels indígenes, amb el perill que aquests es rebel·lin.
Però el seu assessor, en Juan Pelayo, li va recordar que hi ha una veritat absoluta. I és que, per damunt de la política, tant el seu partit com l’altre partit seu, sempre estaran units en l’empresa de convertir el territori, sense escrúpols, en un gran negoci a mans d’inversors i constructors. I s’ha de dir que açò va calmar el conseller.
La setmana següent el conseller tenia la gran comèdia de la temporada, el debat de política general del Parlament d’aquelles illes. El nostre espia no hi va aconseguir entrar i, per aquest motiu, l’home només ens ha pogut enviar la crònica del dia en què el conseller preparava el discurs que hi faria. Ens demana disculpes, però ja veuran que també paga la pena. Per ser rebut al despatx, va fer veure que era el fotògraf oficial d’un batle de l’Illa del Nord que es fa retratar tant com pot. I va colar.
- S’assegui aquí -li va dir el conseller, ben satisfet-. Vagi fent fotos, i miri que me reforcin l’expressió d’autoritat, però que semblin espontànies...
- Avam, Juan Pelayo -va cridar el conseller, mentre na Nataixa, la secretària, ja havia reconegut el nostre espia i se li atracava amb una capsa de crespells, perquè avui no tenia pastissets.
- Aquí me té, conseller -va respondre l’assessor, que ja tenia a punyat la «tàblet», per prendre notes.
- Eh que els indígenes -va començar el conseller- estan molt preocupats amb els preus de l’habitatge i que amb un sou normal ja no hi poden accedir? Idò posa que animarem la iniciativa privada perquè faci cases una mica més barates. Açò sí, en solars no edificables, que es nostros amigots en tenen molts per oferir.
- Tenim el problema, conseller, que cada vegada ve més gent -es va atrevir a dir l’assessor- per viure del turisme i açò vol dir moltes, moltes cases... No hi arribarem a cabre!
- Millor -va continuar el conseller-, però ara que ho dius, posa també que estic molt preocupat per l’increment bestial del nombre d’habitants. I afegeix que farem un gran estudi per resoldre aquest problema.
- Un estudi com aquell -va demanar l’assessor- que havia de resoldre la massificació turística?
- Mem, Juan Pelayo -va exclamar el conseller-, clar que sí. Igual d’inútil que aquell. I de cara a s’altre partit nostro, que trobes que he de dir?
- Ells estan obsessionats amb matar la llengua dels indígenes. Els fa molta nosa.
- Açò ja ho sé -va replicar el conseller nirviós-, però aquell president nostro que ho va intentar, va haver de sortir amb globus. Va perdre les eleccions. Que més hi ha que agradi a s’altre partit nostro, a part d’engreixar els inversors, com noltros?
- Quan senten rallar d’immigrants pobres -va respondre l’assessor-, tenen agrures. Clar que és un contrasentit, perquè la meitat de la mà d’obra que mos fa rendible la massificació turística, són aquests immigrants...
- Bono, Juan Pelayo -va replicar el conseller-, però s’altre partit nostro xala donant la culpa de tots els mals als immigrants. I noltros també. Posa que són uns vividors i que ho posarem ben difícil perquè no s’hi puguin quedar, aquí. Que noltros sempre defensam a sa gent d’aquí, ja ho saps.
- Sí, senyor conseller -va respondre l’assessor mentre anava fent ditades a la «tàblet» i el nostre espia i na Nataixa se’ls miraven escandalitzats, però sense deixar de menjar crespells.
- I ara -va continuar el conseller-, afegeix uns quants regalets per als indígenes, no sigui cosa que es pensin que noltros no defensam a sa gent d’aquí.
- Tenim la llei agrària aquesta -va dir titubejant l’assessor-, que ja està bonibé llesta...
- Vol dir la llei -va dir na Nataixa mentre s’espolsava el floreti dels morros- que permetrà dedicar al turisme qualsevol edifici de les finques agrícoles que no es destini a ús agrari.
- Ja m’agrada! -va exclamar el conseller-. Digues que l’aprovarem prest, per fer feliços els nostros pagesos.
- Els pagesos o els propietaris de les finques? -va amollar na Nataixa, que era evident que estava a punt de rebentar, pels crespells i pel discurs.