L’Esperit, afirma Nietzsche, primer fou Déu, després Home i per fi Món. La figura que representa la primera fase és Moisès, qui expressa la Paraula com a Manament –«els deu manaments»-, i la vida com a obediència: l’obediència vers qui? Vers el profeta, el mediador i pastor del seu poble. La figura que representa la segona etapa és Descartes, qui expressa la paraula com a Pensament –«jo penso»-, el producte del qual és la Ciència -el llenguatge de la qual serien les matemàtiques-; la figura del profeta és substituïda per la de l’intel.lectual que «il·lustra» el poble com a expressió del seu «carisma», i la virtut no apareix ara tant en termes de obediència com de reconeixement dels capaços. Hem de donar la figura de l’intel·lectual, però, per ultrapassada -tot i que en pugui romandre una carcassa buida en els nostres dies- per l’esdevenir històric, de la mateixa manera que ho hem de fer amb la «Modernitat» i el seu corol·lari de la «Il·lustració» -i no diguem ja amb totes les formes, actuals o finiquitades, dels fonamentalismes religiosos-. L’Esperit que es transmutà primer de Déu en Home (del Teocentrisme vers l’Antropocentrisme) ho ha fet ja des de l’Home al Món, com a mínim des de l’època de Adam Smith i la seva teoria de la «mà invisible».
La vida i acció humanes s’ubiquen ara en el marc d’un Mercat «lliure» de constriccions externes. Si ja no hi resten lleis «externes» aleshores les lleis internes del mercat són les que regulen el funcionament del Món. El Mercat assoleix la sacralitat pròpia del Regne i de les Lleis científiques d’antany, sols que conferint-li una virtualitat mundana, apropiable, acumulable. De l’apropiació d’aquesta nova virtualitat se’n diu «riquesa», entesa com a manifestació de virtut i realització mundana -èxit-. Si el Món és mercat, el seu contingut són les mercaderies, i la seva Paraula ja no és ni el Manament ni el Coneixement, sinó el «Preu». Allò que no es quantifica no existeix, es relega al món del no-res, un deix residual. Allò que no és apropiable no té valor, i Valor equival a Propietat. Ara bé, en aquest marc de lluita competitiva per la possessió -d’allò que té preu i per tant, equival a una determinada quantitat de capital- no existeixen les regulacions externes, sinó que la virtut és la mateixa subordinació al propòsit: l’acumulació del capital.
La ciència, per tant, es transforma en «tecnociència», donat que el motor de la ciència és la tecnologia, i aquesta ve determinada pel principi de la maximització dels beneficis en el context del -Déu- mercat: en requerir fortes sumes d’inversió de capital, només es fomentarà allò que hagi de produir -previsiblement- un màxim de beneficis derivat d’un acte -o suma d’actes- de «compra», independentment de les consideracions externes de naturalesa «ètica» o «política» -segons el sentit originari d’aquestes paraules-.
El mercat no és un espai físic, sinó metafísic, d’aquí l’encert de l’expressió de la «mà invisible», capaç d’actuar independentment de la voluntat humana. Els «deu manaments» no provenien de la voluntat humana, ans més tost la limitaven.
Les lleis físiques o les equacions matemàtiques no depenien de la voluntat humana, pel seu caràcter universal i determinista: tenien una connotació divina més que no pas humana. Les lleis del mercat no expressen cap forma de voluntat humana lliure i autoconscient, sinó que la limiten com una mena de fatalitat inexorable: les «Lleis del Mercat» no es troben al servei de la idea del Bé comú, sinó que el Bé comú es troba al servei de les lleis del Mercat.
Les lleis del mercat no sols dicten les normes de la moralitat privada, sinó de l’eticitat pública, posant al seu servei -en termes instrumentals- els propòsits de les institucions -Estat-. Les pròpies institucions públiques assoleixen una mena d’existència il.lusòria i fantasmal.
La política és el submón de l’economia, però no de la idea d’economia vinculada a l’entorn de l’«oikos», la vida domèstica habitada personalment, sinó d’un mercat anònim i despersonalitzat capaç de dictar les normes arbitràries reguladores de la totalitat del món de la «vida»: del món del treball, de l’estructura del sistema educatiu, de les condicions d’accés al món de la salut, del preu de l’ habitatge, de la forma de ús i apropiació dels espais públics i els entorn de convivència i, per fi, del propi anihilament de la democràcia.