La visita de Jaron Rowan, que parlarà avui a Alaior, en acte organitzat per ACA-Junts, a partir de les vuit a l’Ajuntament, m’ha animat a llegir un dels seus llibres. He de dir que, malgrat el fort lligam de l’autor amb Menorca, no he sabut trobar a cap biblioteca menorquina un llibre seu, que he hagut d’aconseguir per mitjà d’Espai 14. No és el darrer, però el títol provocatiu m’ha enganxat: «Manual para quemar el Liceo». He de dir que, al final del llibre, el Liceu continua dempeus.
El llibre vol ser la impugnació de la cultura lliberal i burgesa que, entorn a la idea dels drets culturals, es va consolidar a partir de la victòria socialista de 1982 i 1983, per presentar la transició com un pas a la modernitat i la civilització després de la dictadura. Rowan defensa que aquesta cultura burgesa que anunciava la professionalització i entrada al mercat de l’activitat creativa, en lloc d’erradicar, ha consolidat la cultura normativitzada, autocomplaent, destinada a la reafirmació de l’hegemonia cultural de la classe dominant. He de dir que a mesura que llegia l’exposició veia reflectida la història de la cultura (recreativa) a Menorca dels darrers quaranta any. És curiós, perquè crec que Jaron escriu des de l’experiència de la gran ciutat, de la idea universal (europea i gràcies) de cultura, però podem interpretar fàcilment les seves paraules a l’àmbit més local.
En certa manera, m’he sentit identificat en tot aquest itinerari a partir de la meva experiència de «gestor cultural públic» (vaja concepte) des de 1986, quan vaig incorporar-me a la plantilla de l’Ajuntament de Maó com a gerent del que era el patronat Municipal de Cultura. De jove havia descobert el potencial de la cultura com a energia mobilitzadora i defensava la idea de la cultura com a eina per canviar la realitat. El 1975, la realitat semblava bona de canviar: vivíem en un país sense polítiques culturals, hi havia una absència total d’infraestructures culturals, es resistia la cultura tardofranquista que era pressa fàcil i, per rematar-ho, teníem al davant la cultura dels nostres pares que actuava com a paradigma que havíem de superar a l’àmbit domèstic. També teníem clar a quin model aspiràvem ja que l’antifranquisme havia creat una imatge del que era «la bona cultura»: crítica, innovadora, superadora dels clixés conservadors, laica, igualitària, arriscada, popular.
Va ser una putada que la dreta es posés el nom d’Aliança Popular (després Coalició Popular, després Partit Popular) perquè ens va prendre, a l’esquerra, un dels conceptes que creava més consens: popular. cultura popular, cançó popular, teatre popular, festa popular. Bé, el 1986, amb la pràctica altruista com a currículum, vaig entrar com a «tècnic cultural» municipal. No podia aspirar a res millor, ja que tindria com a ofici allò al que havia dedicat el meu temps lliure. No tenia cap coneixement teòric, cap grau, cap màster, cap res. De fet, aquell càrrec, va ser el primer que es podria considerar «tècnic de cultura» a Menorca. I hi vaig fer 35 anys. La meva relació amb la cultura també ha tocat els àmbits institucional local i insular, per tant, avui tenc una visió àmplia dels diferents actors que concorren en el fet cultural durant els darrers cinquanta anys.
2 Rowan retrata tot aquest itinerari al llarg de la història, sobretot d’ençà el que -amb la Il·lustració- considera la creació de la cultura burgesa per a la reproducció de l’ordre social que aquesta justifica, desfà el mite de la «producció cultural» o del «sector cultural» com un sector econòmic autosuficient i clama per un model de cultura col·lectiva autogestionada com un factor de transformació social que igualment necessita de la subvenció pública per a subsistir. Això no obstant, jo som incapaç, pensant en Menorca, de posar cara i ulls a aquesta idea. Per açò dic que el Liceu encara està dempeus. Cada vegada que qualcú em diu, per exemple: demà vaig a Londres per veure una actuació de Taylor Swift, posem per cas, em deman: què és la cultura?