Síndrome d’Hibris. Terme que usà David Owen, neuròleg i polític britànic, per definir els mandataris que es consideren omnipotents. L’exemple inequívoc: Donald Trump. Malgrat les protestes del cap de setmana, sorprèn l’actitud majoritària dels americans amb les decisions autòcrates del seu president. Tantes pel·lícules pamfletàries sobre la llibertat, la democràcia i la divisió de poders, i ara que tot el sistema es veu amenaçat (intromissió en la justícia, enviament injustificat de la Guàrdia Nacional a ciutats desafectes, política antiimmigració inhumana, ús del poder per als negocis familiars...) té una escassa oposició interna. I externa.
És penós el paper dels líders que es diuen democràtics. Li han permès blanquejar el feixisme a tot el món. S’han sotmès a la política aranzelària sense motar, no han gosat condemnar, per no enutjar-lo, el genocidi d’Israel ni l’engrandiment de la figura de Putin, i accepten les execucions sumàries de presumptes narcollanxes. Més que besar, li estan llepant el cul. I fent créixer perillosament el seu hibris.