Diumenge 19 d’octubre. Ran de sa barana d’ullastre puc veure es penyals argilosos que abracen sa platja. Tenc el Pilar as meus peus. Es sol de tardor, que va minvant en intensitat i comença a esgrogueir arbres i jardins, me brinda en canvi un paisatge multicolor amb forts contrastos. Ses tonalitats vermelloses, abigarrades de verdor des pins, alzines, mates de romaní i llentrisca, s’entremesclen amb es tons daurats i ocres de s’arena. Sa cala, esplendent com mai l’havia vist, me convida dolçament a davallar es escalons de llenya i trepitjar-la. En arribar as tall de s’aigua, davant s’horitzó que entreveig com un fil de plata, m'hi endins a poc a poc, notant sa fredor que me retura sa respiració, dubtant a cada passa, per acabar endinsant-m’hi cap i tot. Que per jo es plaer més gros de ficar-me a s'aigua és sortir-ne amarada de dalt a baix.
Paradís. Des des meus primers records he sentit aquesta paraula com a meva. L’he duita en sa meva identitat en més moments des que pens. S’ha convertit en una cosa que me perteneix. La sent meva i també d’aquells pocs illencs que no n’estan mai sadolls de trescar-la, de submergir-s’hi, d’esprémer tota sa bellesa esponerosa que ofereix aquesta Menorca ben nostra. En aquesta època de s’any en què és infinitament més esplèndida que es mesos xafogosos de s’estiu, cerc aquells llaments que no la volen veure a vessar de gent. Veus que reclamen drets llegítims, però que en arribar setembre es tornen silenci, i encauades renuncien a s’oportunitat meravellosa que mos regala aquest espai en calma.
Aquí i ara més que mai se’m fa indispensable prendre distància de jo mateixa i des lloc que ocup en el món. Imagin com seria posar en pausa tots es pensaments que ocupen sa meva atenció, silenciar tot aquest rebombori, sortir des caos, entendre’m entre tant de judici i poder-me centrar únicament en tornar a jo.
Anam caminant per sa vida, resseguint un camí, i cada vivència mos deixa una petita marca. Cada pèrdua o conquesta, cada desengany o satisfacció és com un nou tatuatge. Sigui com sigui, es nostro cos en duu es compte. I no només des nostro passat que hem deixat enfora. Sinó també de tot allò que esteim vivint ara. Aquest cos que habitam i que també mos sosté, que no sempre tractam del tot bé, que no sempre miram amb bons ulls, és un magatzem enorme de saviesa. Es teus anys favorits, es teus anys durs, allò que vas viure, allò que vas triar, i allò que vas deixar enrere Es llocs on has estat, i aquells que mai has volgut conèixer. Tot allò que avui som té molt a veure amb allò que hem viscut anteriorment. Experiències que, per sort o per desgràcia, mos acaben construint com a persona. Vivències que han omplert sa nostra vida de significat. I d'altres que, de cop i volta, han esfumat moltes de ses nostres il·lusions.
I aquí estic, submergida dins aquesta mar cristal·lina, de nitidesa tan absoluta que puc veure cada detall des meus peus, sa forma de cadaun des dits, de ses meves ungles. Amb cada calcigada not es tacte de ses pedretes de la mar. De cadauna en puc distingir ses vetes, es gruix, es diferents tons i formes. Moltes tenen un contorn irregular, d’altres són ben llises i rodones. N’agaf un punyat. Entremesclades, me venen petites copinyetes. Pas es dits per damunt ses closques estriades de textura aspre. Si una és polida, s’altra encara ho és més. Les deix llenegar entre es dits i tornen as fons de s’aigua.
Aïllada de sa renou que hi ha allà defora, just a pocs quilòmetres, procur donar importància a allò que realment en té. Perquè cap de noltros som tan importants com creim. En moltes ocasions mos excedim en sa rellevància que donam a tot allò que feim, deim o pensam. Creim que hem d'estar per tot, que som indispensables, i acabam sobrevalorant tant sa mirada de s’altre, que mos descuidam a noltros mateixos. Hauríem de maldar per alliberar-mos de càrregues autoimposades i que massa vegades mos desconnecten de sa realitat. Perquè no mos jutjaríem tant. Perquè no mos sotmetríem a tantíssima autoexigència. Perquè no seríem tan insegurs. Perquè entendríem que noltros només som una part més de s'engranatge. Una part molt petita. Ímfima. I res de tot allò que facis té tanta envergadura com tu penses. Per a ningú. Perquè tot és tan relatiu!
Perquè fallar no és la fi del món. No és tan important. Ni tan transcendent. I a pesar de tot el món continua girant i sa nit segueix arribant.
Tal vegada en aquest moment es teu xarbet mental t’estigui recordant una conversa que va quedar pendent, ses coses que tens per fer, allò que s'autoexigència te diu que ho hagueres pogut fer millor, o sa por que te fa recular davant un repte vital.
En aquest octubre policromat que me captiva sa retina intent trobar aquest punt d’intranscendència. Mir cap endins, com tantes vegades, on hi trob una entitat -sa meva- única, íntima, vulnerable, però sempre resilient.
S’altre dia vaig llegir una cita de Sant Agustí que deia: «La felicidad consiste en seguir deseando lo que ya se posee».
I jo vull seguir posseint aquest moment. Encara que, ben mirat, pens que és es moment que em posseeix a jo.