Una de les frases que s’escoltava quan jo era petita era «a l’Espanya de Franco serem tots rics» (en castellà per suposat), i mig segle després, encara he de fer cas al «amb Franco es vivia millor». Aquesta última la solen pronunciar els jovenets o jovenetes seguidors de Vox, i els hereus d’una ultradreta potent. Intentaré dir-ho amb tendresa: Carinyos, els qui vivien millor, només eren uns pocs. És important que ho sapiguem, que ho reconeguem, i que ens ho diguem amb tota la força que mereix.
La setmana qui ve es jubila un company de feina. Fa molts anys que va arribar d’Andalusia a Menorca, i aquí ha tingut treball, dos fills i una neta. També va tenir un accident laboral que li va generar una discapacitat, que ha pogut compatibilitzar amb una segona oportunitat que no li lesionava les causes del primer treball. Tocat, però no fus. Ha fet molta feina, tanta, que va viure aquells temps en què moltes persones no estaven assegurades. No ha cotitzat prou per jubilar-se als 65, i es retirarà als 67.
No sempre ens hem entès. En el dia a dia, ell em retreia que era molt exigent en la feina, i jo li deia que practicava la «pilleria espanyola». Malgrat les diferències, fa anys que ens vam trobar defensant els mateixos valors. I açò, ens ha unit més del que mai hauríem imaginat.
ELS DRETS NO SÓN DECORATIUS. Solem compartir opinions envers el discurs d’alguns defensors de Vox i la seva visió dels drets. Rallem de les dones, que fins fa quatre dies no teníem dret ni a estudiar a la universitat, ni a tenir independència econòmica, ni a accedir al divorci o a l’avortament. Que ningú s’enganyi: els drets que avui gaudim no són fruit de vint segles d’evolució, sinó de cinquanta anys de lluita, resistència i consciència col·lectiva.
La legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe, la protecció contra la discriminació per orientació sexual, o la participació ciutadana. Però –per damunt de tot– celebrem la llibertat d’expressió, de reunió i d’associació. Que, no fa tant, només es podien exercir d’amagat, amb por i silenci.
Els drets no són concessions temporals. Són per tenir-los, i exercir-los si ens fa falta, especialment per als col·lectius més febles que els han reclamat amb força. Els avenços assolits a l’Espanya dels darrers quaranta vuit anys haurien de ser inamovibles, no matèria de debat ni retrocés.
Aquest discurs d’ultradreta, que nega conceptes fonamentals i manipula el llenguatge desfigura la realitat, no fa més que alimentar la confusió i el ressentiment. Més valdria que es dediquessin a abordar els veritables problemes que afecten la ciutadania: l’accés a un habitatge digne, una senalla de la compra que no es correspon amb els salaris, les llistes d’espera interminables de la sanitat pública, o l’educació, que hauria de ser encara més inclusiva, justa i equitativa.
NO PODEM PERMETRE que es posi en qüestió allò que tant ha costat aconseguir. Perquè els drets, una vegada conquerits, no es negocien. Es defensen.
Escoltar Vox em recorda la glosa satírica balear que diu: «Sant Pere era espanyol, espanyol era Sant Pere, i de tan espanyol que era, es va espatllar ell tot sol».
Serem rics, o rucs?