Durant el temps que dedicam a llegir un llibre, aquest ens acompanya. És animador d’esperes, còmplice de desconnexions cerebrals, suport per escriptures sobtades i arxiu per guardar documents.
Per açò darrer, abans de tornar llibres a la biblioteca, sempre pas ràpid les pàgines.Vull evitar deixar-hi un resguard de la Primitiva descartat erròniament o una informació que em pugui perjudicar (som idiota, ni que fos jo la reina d’Anglaterra). Dilluns hi vaig anar. Vaig tornar dos llibres i en vaig treure dos. Un per saludar el nou premi Nobel de Literatura que per enèsima vegada desconeixia. A l’altre hi havia un paper entre les pàgines. Res estrany. No tothom és com jo, per sort. Lectors deixen encartats per descuit (supòs) reflexions, intimitats, dibuixos, tiquets, receptes o encàrrecs.
Era una nòmina. Açò sí que és estrany. La curiositat va guanyar al respecte a la intimitat. No me critiqueu. Molts mataríeu per conèixer què cobra el veí, cunyat, company de pàdel o parella de l’ex per saber si la seva austeritat divulgada o la seva exuberància material són impostades. Si la ràbia o l’enveja que sentiu cap a ells són justificades.
El nom del treballador m’era tan desconegut com el Nobel. La xifra, abonada recentment, era baixa. Insuficient per pagar un lloguer i viure bé. Llavors la imaginació literària em va pujar al cap. Viu sol el mileurista? Vol prosperar? Té més ingressos? Fa aquella feina per vocació? Llegeix per gust o perquè és gratis?
Per arrodonir la cosa, aquell salari més mínim que interprofessional el va pagar una empresa d’un sector estacional del conegut com a turisme de qualitat, aquell que fa uns anys tots perseguíem i ara a alguns els fa nosa. A més, és una empresa potent dedicada al més exclusiu i adinerat turisme de qualitat.
Jo només volia una història de ficció per evadir-me de l’actualitat i em vaig acabar trobant amb un dramàtic tractat sobre economia actual amb nom, cognoms, DNI i número de la Seguretat Social ben reals. No hi ha dret.