Hi ha frases que travessen els segles com bumerangs morals. John Carlin en recordava una d’aquestes, de Tàcit, parlant de Roma a «La Vanguardia»: «Creen un desert i en diuen pau». Poques definicions podrien descriure millor el que ha passat a Gaza i, sobretot, el paper que hi ha jugat Donald Trump. Perquè sí, l’exhibicionista de Manhattan, l’home que fa de la política un reality show i del cinisme una estratègia diplomàtica, ha aconseguit aturar la guerra. Però a quin preu? I amb quina idea de pau?
Trump ha estat capaç de monopolitzar el món com si fos el plató d’una de les seves televisions privades. Jordi Évole ho resumia amb la seva lucidesa habitual, també al mateix diari: «Ara Trump ja no és una anomalia del sistema. És el sistema. El seu sistema». I d’aquest sistema ell és n’és l’amo. La seva veu marca el compàs del món, i els líders internacionals ballen al ritme que ell imposa, entre la reverència i la por. Fins i tot quan reparteix elogis grotescos a qualsevol que el miri amb submissió.
És en aquest silenci còmplice on Trump ha construït la seva hegemonia. No ho ha fet sobre la base d’una idea política, sinó sobre la de l’espectacle, la força i la impunitat. El seu «acord de pau» entre Israel i Palestina n’és un exemple obscè: proclamar la pau sobre les runes de Gaza, després de més de 65.000 morts —molts d’ells infants— i d’un territori reduït literalment a pols (més del 90% de les cases han estat destruïdes enmig d’un genocidi provocat per les armes i la fam), és una burla al sentit comú i a la decència. I tanmateix, el món li dona les gràcies. «Gràcies per portar-nos la pau a Gaza», li diuen, mentre ell explica com Netanyahu li demanava armes i li alaba el «bon ús» que n’ha fet. Tot, per la pau!
La gran paradoxa és que Trump no menteix quan diu que ha aconseguit aturar la guerra. Perquè això és cert: la seva ascendència sobre Netanyahu s’ha mostrat absoluta. Només ell podia fer-lo claudicar davant dels seus aliats. Però l’objectiu no era la pau, sinó la victòria total. Perquè la pau, segons Trump, és la del vencedor que imposa silenci al derrotat. És la pau de Tàcit, que citava Carlin: un desert on ja no queda ningú que pugui protestar.
I, tanmateix, Trump s’ha atrevit a queixar-se perquè no li han donat el premi Nobel de la Pau, que ha vingut reclamant en veu alta i sense cap pudor una vegada i una altra, convençut que ningú havia fet més per la pau que ell. Potser no s’equivoca si entenem «pau» com l’absència total de resistència: com la pau del cementeris. Però el comitè noruec, per sort, va entendre que premiar-lo seria premiar la destrucció, la hipocresia i la normalització de l’autoritarisme.
El cas d’Ucraïna n’és un altre exemple revelador. Quan Putin va veure la seva oportunitat, va intentar persuadir Trump perquè imposés un acord «a favor de Rússia», un acord com aquell que Hitler va arrencar a Chamberlain i Daladier el 1938 per quedar-se part de Txecoslovàquia. I gairebé ho va aconseguir. Perquè Trump va flirtejar amb la idea. Fins i tot exigia a Zelenski que acceptés la pau a canvi de territoris, perquè no tenia les «cartes adequades» per a jugar aquest joc. Fins i tot va blanquejar la imatge de Putin en aquella desafortunada reunió a Alaska, on més que dialogar amb ell, el va reverenciar. Només la reacció dels líders europeus (tan criticats, i de vegades amb raó), plantant-li cara i mantenint el suport a Kíiv, va evitar que la rendició ucraïnesa es convertís en un nou precedent històric. Fet que ens revela clarament que Trump no és un pacificador, sinó un negociant sense brúixola moral: la seva pau és sempre la dels forts.
Però desenganyeu-vos, Trump no és només un fanfarró; és el símptoma més visible d’un món que s’ha rendit davant la força. Ell ha aconseguit substituir la política pel show business i la diplomàcia pel tweet. La seva amistat amb Putin, la seva fascinació per Xi Jinping, el menyspreu constant cap a Europa o el Canadà, i l’ús intern del poder per reprimir dissidents i premsa, conformen un retrat inquietant: el d’un líder que ja no necessita justificar-se. La seva veritat és la que s’imposa, la seva llei és la força. Trump ha convertit la democràcia liberal en una caricatura de si mateixa, una escenografia on ell n’és el principal intèrpret.
I aquí rau el vertader perill: Trump no només governa, sinó que s’ha convertit —ho repeteixo— en el sistema mateix. No és que faci servir el poder; és que l’encarna. I quan el poder es concentra en un sol home —i aquest home és un narcisista amb deliris messiànics—, el món trontolla. Potser avui ha aturat la guerra a Gaza (no hem de negar-ho a pesar de les escaramusses que encara fa Israel), però demà pot encendre’n una altra, només per reafirmar-se. La seva idea de pau és tan efímera com la seva atenció: un tweet, una foto, una ovació, i passem a la següent escena.
Hi ha, però, una dimensió encara més perversa en el seu triomf: la seva capacitat de convertir la vergonya en normalitat. La seva fanfarroneria, que abans feia riure o escandalitzava i avui marca la pauta del debat públic. Fins i tot les seves mentides es discuteixen com si fossin hipòtesis legítimes. El seu masclisme es disfressa d’autenticitat. I el seu autoritarisme, d’eficiència. Hem passat de riure’ns de Trump a viure en el seu món, i aquest és potser el fracàs més gran de les democràcies occidentals.