El nostre Parlament ha declarat la situació d’emergència residencial. Motius n’hi ha de sobra. La mateixa llei afirma, lúcida, que la demanda de no residents distorsiona el mercat, i Prohens ens adverteix d’una crisi demogràfica inassumible, així que era interessant veure com ho conciliava. Tanmateix, no hi cerquin mesures sobre les causes estructurals, no hi són. Cap. Només recull una recepta: urbanitzar nous sòls. Pobles sencers. Promocions de 15.000 habitants d’una atracada. Pisos per a 100.000 estadans. La meitat, habitatge social, però, la resta, a preu lliure.
Cap proposta d’emergència assistencial (amb un milenar de persones vivint al carrer) o sobre l’infrahabitatge. Cap sobre l’economia i el turisme, després d’haver recuperat 100.000 places turístiques que s’havien d’esvair (una tercera part dels habitatges no són residència habitual). Cap mesura per redreçar la deriva cap a una societat de rendistes. Cap mesura sobre l’espai ja construït, sobre els solars sense edificar i els edificis desocupats. Cap mesura sobre l’acaparació d’immobles i el seu rol de producte d’inversió. Cap mesura per l’efecte del nou creixement sobre uns serveis públics a frec del col·lapse, al contrari, la llei augmenta densitats i facilita la reducció de zones verdes.
On seran aquestes noves urbanitzacions? La llei atorga la iniciativa a «la persona interessada». Potser vostès pensaran, i com se posaran d’acord els ciutadans que necessiten un habitatge? Santa innocència. Quan la llei diu «interessats» se refereix als propietaris, als promotors, als que hi tenen interessos. Ells decidiran on és estratègic construir. I, si l’ajuntament no hi diu res, s’aprovarà per silenci. Fins i tot si és sòl rústic.
La llei també inclou mesures... contra l’oficialitat del català (!). Identitat i territori sempre de bracet en aquest petit país nostre. Sent molts de gemecs sobre el què ens hem convertit, fruit d’un context global i un règim colonial, cert, però, també, indiscutiblement, per moltes decisions preses aquí.