La setmana passada vaig assistir, en representació de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, al «XI Congrés d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes», celebrat a Santo Domingo (República Dominicana). El marc era solemne: juristes, magistrats i acadèmics de tot el continent reunits per debatre sobre els reptes del dret al segle XXI. Els temes principals eren d’un interès indiscutible: Eficiència judicial i democràcia, Arbitratge, Agenda acadèmica per al segle XXI, i Intel·ligència artificial i advocacia.
Entre les sessions més destacades hi havia la dedicada a la «Independència judicial: judicatures electes», impulsada per l’acadèmia mexicana arran de la reforma constitucional de López Obrador (que va rebre una crítica duríssima), i la taula sobre «Dret i democràcia», que va acabar esdevenint un debat intens sobre els límits del poder polític i el paper de les institucions en temps de crisi. També la sessió titulada «Europa, Estats Units i l’Aliança de postguerra» va captivar molts assistents, sobretot quan les paraules van començar a girar cap a l’actualitat més immediata: la tensió creixent a Sud-amèrica.
Els representants de les acadèmies de Veneçuela i Nicaragua van oferir intervencions molt crítiques amb els seus respectius governs. La seva indignació era palpable: parlaven de la pèrdua de garanties democràtiques, de la politització dels tribunals i de la censura. Però el moment més sorprenent —i inquietant— va arribar amb la intervenció d’un jurista veneçolà que, amb veu ferma, va descriure la situació del seu país com a «irreversible sense una acció externa». La frase va caure com una pedra en una sala que, fins aleshores, s’havia mantingut en un debat jurídic.
Potser m’equivoco, però jo vaig interpretar que aquell home estava justificant una futura intervenció estrangera a Veneçuela. Més encara, que la predeia com a imminent. I quan, hores després, alguns congressistes em van confirmar que aquell ponent era la parella actual de María Corina Machado, la líder opositora i recent Premi Nobel de la Pau, vaig entendre que potser no parlava només per ell mateix. El seu to, més proper a un portaveu polític que a un acadèmic, semblava preludiar un guió que ja s’estava escrivint fora d’aquelles parets.
I arguments per pensar el que jo vaig pensar n’hi havia, perquè aquestes darreres setmanes, els rumors d’una nova intervenció nord-americana s’han multiplicat. Diversos mitjans internacionals —Al Jazeera, «The Washington Post», Reuters i «Newsweek», com també els diaris espanyols— han publicat informacions sobre bombardejos dels Estats Units al Pacífic, suposadament contra embarcacions dedicades al narcotràfic. El balanç provisional: catorze morts en tres operacions, i més de cinquanta víctimes des de l’inici de la campanya. El president Donald Trump, segons aquestes fonts, havia justificat les accions com una part de la seva «guerra contra el narco-terrorisme».
Són molts els analistes, citats per aquests mitjans, que han interpretat que el desplegament militar —amb portaavions, avions de combat, destructors i fins i tot un submarí nuclear a les aigües del Carib i del Pacífic— no responia només a la lluita antidroga i han parlat obertament d’una operació de pressió geopolítica per forçar un canvi de règim a Veneçuela, i potser per condicionar també els governs de Colòmbia, Brasil i Argentina.
Les dades semblaven donar-los la raó: Veneçuela havia suspès acords energètics amb Trinidad i Tobago en resposta a l’arribada d’un vaixell de guerra nord-americà, que Caracas qualificava d’«acció hostil». Paral·lelament, la líder opositora María Corina Machado —la mateixa figura lligada indirectament a la intervenció que vaig escoltar— declarava el seu suport a Trump i als «sectors valents de la seva administració que no temen actuar per la llibertat de Veneçuela».
Davant d’aquest context, la intervenció d’aquell jurista al congrés deixava de ser una anècdota per convertir-se en un indici preocupant. Si un acadèmic, vinculat a l’entorn polític més pròxim a Machado, defensava públicament la necessitat d’una acció externa, volia dir que la idea d’una intervenció nord-americana imminent començava a prendre cos dins de certs cercles veneçolans.
Jo no vaig intervenir en el debat, però tenia molt present que, fins i tot si acceptem que les llanxes bombardejades per Trump portaven droga —com sosté Washington—, les penes pel narcotràfic són de presó, no d’execució, i que els atacs sense judici previ vulneren principis fonamentals del dret internacional. Tot i així, algunes de les persones amb qui vaig conversar van aplaudir aquesta posició, defensant el «coratge» dels Estats Units per «fer el que Europa no s’atreveix a fer». Com podeu veure, la fractura ideològica que travessa avui l’Amèrica Llatina es reflectia també al món acadèmic iberoamericà.
Més tard, conversant amb un jurista porto-riqueny, vaig sentir un advertiment encara més implacable: «Això pot acabar malament. Els Estats Units estan provant els límits del dret internacional; una sola errada pot desencadenar una guerra regional d’efectes imprevisibles». Parlava amb la gravetat d’algú que coneix de prop els mecanismes del poder nord-americà, i el seu to feia pensar que no exagerava.
Tot plegat em va deixar una sensació amarga. Havia viatjat a Santo Domingo per parlar d’eficiència judicial i d’intel·ligència artificial aplicada al dret, i a més d’escoltar les ponències —totes de gran nivell— vaig acabar escoltant els ecos d’una possible guerra. En aquell congrés de juristes, el llenguatge de la llei es veia, doncs, eclipsat pel llenguatge de la força. I em va preocupar el possible retorn del vell intervencionisme, revestit ara de noves justificacions tecnològiques i morals.
Ja de tornada a casa, he de dir que em costa no veure en tot plegat una perillosa reedició de la doctrina Monroe, aquella que proclamava «Amèrica per als americans» i que, sota el pretext de la llibertat, va servir durant dècades per legitimar ingerències, cops d’estat i guerres fredes tropicals. He tingut, doncs, la sensació que el món tornava enrere, però amb altres noms i altres armes. I aquesta realitat posa als que ens dediquem al dret davant una paradoxa inquietant: com defensar la legalitat internacional quan els qui haurien de garantir-la són els primers a transgredir-la.
El Congrés de Santo Domingo havia de ser un fòrum de reflexió sobre el futur jurídic de les nostres societats. I ho va ser. Però, entre ponències i debats, es va convertir en una metàfora del nostre temps: un món on les lleis molt sovint queden petites davant la geopolítica, i on la por torna a ser un idioma que tots entenem.
Potser, com em va dir un col·lega dominicà en acomiadar-nos, «el problema no és que els Estats Units tornin a mirar cap al sud; és que el món ha deixat de mirar cap al dret».