Enmig de la crua batalla política de cada setmana al Congrés dels Diputats, l’altre dia vaig descobrir amb entusiasme que la Comissió de Drets Socials i Consum de la Cambra Baixa havia aprovat la llei de serveis d’atenció al client, que portava inclosa la reforma per impedir les trucades comercials no desitjades des de telèfons fixos. Una gota enmig de l’oceà perquè, per desgràcia, s’ha arribat a un punt en què ens cal una llei per impedir que ens molestin, cosa que diu molt de com està tot plegat.
Hi va haver un temps en què rebre una trucada comercial era tal vegada una oportunitat per millorar alguna cosa. Avui dia és sinònim de sospita. Cada vegada que sona el fix a casa és com el «truco o trato», de la setmana passada amb l’odiós Halloween. Suposadament pot ser Telefónica dient-me que vol actualitzar el router, o si no els del rebut de la llum, que mai sé de quina companyia són, però el número d’on em criden posa de Sevilla.
La trista realitat és que ja no hi ha converses vàlides sinó més aviat inventades i el drama és que, entre tanta trucada falsa, ja ningú s’escolta. Les empreses han cremat la confiança a força d’insistència, i nosaltres estem aprenent a penjar abans d’escoltar. Ben aviat, si no és per escrit i davant notari, no ens ho creurem.
Diuen que la reputació és la suma del binomi entre realitat i reconeixement i potser aquesta sigui la gran feblesa d’un món dotat d’intel·ligència artificial però on estem deixant de creure els uns en els altres. Bon ball tenim.