Es riu Miño avui matí estava tot cobert d’un tel de boira espès que no deixava veure es pont que el travessa d’una vorera a s’altra. Es recorregut deixa as seu pas paisatges espectaculars que defineixen i donen vida a Portomarín. Com a eix principal des municipi, marca sa seva geografia i història.
Tot i que en sortir d’aquesta pintoresca localitat cap a Palas de Rei, a sa comarca d’Ulloa, no queia ni una gota, es mal temps no s’ha fet pregar. Sa cama de mosca molt prest ha donat pas a una pluja més gruixada, que te calava fins as moll de s’os.
Ploure a Galícia mai és un inconvenient, sinó una manera de ser i estar. Com tampoc ho és, està clar, per a uns illencs que a principis de novembre han decidit viure una experiència profundament transformadora.
En aquestes terres del nordoest de sa península quan plou no banya igual. S’orvallo cau a poc a poc, amb parsimònia, com si ploure formés part des paisatge des de sempre. Hi ha dies que poden començar amb una brusqueta prima, semblant a una boira finíssima, que cau de forma constant, per acabar amb una bona ruixada. Es filtra entre ses pedres, abeura ses teulades, regalima pes vidres sense fer renou. Plou a sa tardor, plou en s'hivern, plou fins i tot quan sembla que no plou. I no obstant açò es pelegrins, tal vegada per mimetisme amb es gallecs, no protesten. Res els atura. Ni agafar un bon xop. Ajusten es pas i segueixen endavant. Al cap i a la fi fer es camiño és una opció lliure que cadascú tria per motivacions personals ben diferents, ja sigui pes simple gust de caminar o com una forma d’aturar es ritme frenètic des dia a dia. Es tracta de posar es marcador a zero i començar de nou. Encara que es sentit autèntic per a molts segueix sent un acte de fe, i una manera de demanar intercessió o complir una promesa.
Es ploure ha modelat es terreny de Galícia, l’ha tenyit de tota sa gamma de verds, d’ocres, de taronja. I també ha modelat es caràcter de sa seva gent. Es gallec, diuen, és pacient i amaga una ironia que s’integra en es llenguatge quotidià. Tal vegada és perquè, davant allò que és inevitable, a Galícia no es crida, es diu. I es diu amb una d'aquelles frases que cap idioma pot traduir del tot: «Se chove, que chova». Traduir-ho com «si plou, que plogui» seria fer curt, llevar-li s’accent melòdic gallec, sa resignació positiva i es realisme assenyat que amaga.
No és un gemec planyívol, ni una rendició. És una declaració de principis. Un conjur per espantar es mals esperits i invocar protecció davant ses contrarietats, amb dignitat i amb sa serenitat de qui sap que es sol torna a sortir sempre, tard o prest.
Ses fulles de ses pomeres i es castanyers, caigudes amb es primers freds, formen a tongades una estora tova i humida al llarg des camí que separa boscos atapits d’impressionants arbres autòctons; eucaliptus, roures, alzines, freixes, grèvols, i incontables espècies més, escolten des de fa segles es passos des caminants sostinguts pes bastó de sa perseverança, sa constància i sa tenacitat.
Palas de Rei és una localitat de sa provincia de Lugo, de prop de 3.500 habitants, sa història des qual està estretament vinculada as Camiño de Santiago Francés. Des d’aquest poble tranquil, des d’on ara mateix me dispòs a escriure aquestes línies, arranquen es darrers 68 quilòmetres de s’etapa final fins a sa tomba de s’apòstol.
Des des principi des nostros dies vivim en una constant experimentació, plena de desafiaments que mos motiven i mos impulsen a superar-mos. Hi ha vivències, emperò, que superen sa quotidianitat. Van més enllà des fets habituals i rutinaris, mos interpel·len i mos sacsejen.
Fer es camiño és una d’aquestes experiències úniques que combinen aventura, superació personal, connexió cultural i espiritual, però sobretot, sa possibilitat d'autoconeixement. La pots viure a sa teva manera, sigui en solitari per a una introspecció profunda o en grup per compartir s'aventura. Ses emocions intenses i sa trobada amb persones de tot el món, juntament amb es goig d’admirar sa natura i es paisatge, fan que sigui una oportunitat vital inoblidable.
Caminar durant dies t'ofereix temps per reflexionar i trobar-te a tu mateix, te permet desconnectar de sa rutina i descobrir-te a un nivell més profund.
És un desafiament físic i mental que t'ajuda a adquirir resiliència i et proporciona una gran satisfacció personal en arribar a sa meta.
Recórrer es Camiño de Santiago transforma es cos i sa ment. Allò que abans era una prova d'expiació, avui s'ha convertit en un camí de recerca interior i descans mental.
A tocar d’aconseguir es repte estic en procés de dir allò que es caminants repeteixen en arribar a sa plaça de l’Obradoiro: es camiño sana i cura, molt més que no castiga.