Aquest cap de setmana he tingut la sort d’anar a Madrid, que sempre és una bona excusa per una escapada. Uns dies de caire festiu, on el carnaval de Halloween era present pels carrers principals de la ciutat, de nit i de dia.
De bunyols de vent, dels nostres, o de castanyes, fent un símil de Tots Sants, no n’he trobat per cap banda.
Madrid és capital de cultura, i l’impacte de Banksy m’ha fet gaudir. No havia visitat mai el seu museu, i l’estil d’imatges ràpides amb missatges polítics, socials o poètics m’han tocat l’ànima. Tot i que la seva identitat real no ha estat mai confirmada, es creu que és un home britànic, que va néixer cap al 1973.
Uns, diuen que manté l’anonimat per protecció jurídica, perquè moltes de les seves obres son il·legals, pintades en espais públics sense permís. D’altres, que ho fa per coherència artística, la sensatesa és present a totes les pintures. Critica les males praxis, la violència, el capitalisme; fins i tot el sistema de l’art, utilitzant les seves pròpies obres. El 2018, una còpia emmarcada de Girl with Balloon, la noia amb globus, es va autodestruir parcialment just després de ser subhastada per 25 milions de dòlars, mostrant com es convertia en una nova obra titulada Love is in the Bin, l’amor està a la paperera.
Vaig badar molta estona amb la noia i el globus, hi veia la innocència, els somnis que s’escapen, la fragilitat davant la pèrdua. També l’amor, inaccessible, que s’allunya. El propi artista ha reutilitzat aquesta imatge per reivindicar els valors morals en companyes sobre eleccions, els refugiats i els drets humans.
El seu globus vermell no duu firma, però tothom entén què vol dir: una persona que és humil, és directe, és coherent.
Aquesta setmana, hem vist com la política pot fer el contrari. Carlos Mazón ha comparegut per anunciar la dimissió després de la tragèdia de la dana, un any després. El seu discurs no ha estat un acte de responsabilitat silenciosa, sinó una posada en escena calculada, victimista, on el focus torna a ser ell. Controlava el relat, sense assumir-lo. Les seves paraules feien sentir vergonya aliena, i les dels principals dirigents del seu propi partit que les han defensades, també.
La coherència no és un conjunt de frases ben dites, és una actitud. No hi pot haver excuses quan s’ha provocat tant de dolor col·lectiu.
I si la política aprengués de l’art?
Així l’acció de govern sabria que quan el globus se t’escapa de les mans, no pots fer veure que no era teu.
I si els discursos dels dirigents fossin més com els murals de carrer? Sense marques d’autor, sense càlculs, sense escenografies. Només missatges clars, honestos, que mirin als ulls de la gent. Que no cerquin destacar les figures, sinó tenir cura de les persones i dels espais que han d’habitar. Actuar amb rigor, amb integritat, amb fidelitat als valors col·lectius.
Potser llavors, quan els dirigents decideixin deixar de fer renou, en l’àmbit quotidià podrem distingir entre un error i una mala persona. Però per açò cal humilitat, sensatesa i silenci, quan toca.
En la política d’ara, és igual que sigui local, insular, de comunitat o nacional, el missatge pesa més que el contingut.