Aquests dies de tardor quan les vetllades es fan més llargues, si coincideix que en el cap de setmana no tenim altra proposta, molts de nosaltres solem aprofitar per veure alguna pel·lícula al cinema, televisió o plataformes audiovisuals. Tot i que en gustos i interessos no tothom coincideix, sí que hi sol haver consens en un fet: el final és important.
Un final pot mostrar una situació apocalíptica tremenda però si algun personatge es salva de la catàstrofe, a molts ja els va bé… ara, si el final ens deixa un posat trist o de patiment… o sense final tancat… ja no és igual.
Curiosament, les experiències de la vida no tenen mai un únic final, almenys que puguem preveure com a única possibilitat. És a dir, tota vivència pot obrir i mostrar potencialment diferents opcions sense que hagi de complir-se finalment, la que havíem imaginat al principi com a més probable.
D’altra banda, viure implica un cert grau de patiment i, per tant, no tot acaba sempre bé. Hi pot haver molta alegria a certs moments del cicle vital, però el que aprenem des de molt petits és que fins i tot per aconseguir atenció o menjar, cal plorar un poc. Amb els anys continuem aprenent que no tot és color de rosa.
Darrerament, a diferents entorns científics s’ha dit que el jovent, prefereix demanar ajuda o consell a la IA abans que fer-ho a la persona o persones de vincle, referents propers, o professionals preparats en el fet que els angoixa o preocupa.
Es constata que la gent jove ja no usa el telèfon per parlar amb serveis, amics o familiars. Generalment només escriuen o graven missatges de veu… de tal manera que la interacció amb l’altre és pautada, directa i no cal debatre gaire per arribar a acords. Tal qual una màquina, un ordenador: «si vol demanar cita, marqui un, si vol anul·lar cita, marqui dos...».
Tenir a l’abast de la mà un expert a qui no cal trucar per concertar una cita, no et coneix de res (o almenys tu t’ho penses... perquè l’algoritme ja t’ha enganxat des de fa molt si uses la tecnologia fins i tot més bàsica), et guarda el secret i sembla que et pot ajudar sense haver d’interactuar ni discutir gaire... ja tenim un final d’una pel·lícula ben tancat i feliç.
Les persones, joves i grans que formem la societat ens tenim a prop. També estem al costat i en contacte constant amb la tecnologia, és cert, però no hem de deixar de cuidar- nos, parlar-nos, mirar-nos als ulls, parlar, discutir si cal i, sobretot, ajudar-nos. Certs aspectes serà difícil tractar-los fora de la humanitat i la societat. Com ha dit l’abadessa de Sant Benet de Montserrat aquests dies a les xarxes socials (sí, també són molt útils per certes coses...):
«El món que volem depèn de cadascun de nosaltres. Necessitem tenir relacions significatives que siguin sostenidores, i que ens recordin qui som. I, a partir d’aquí, com va fer Sant Benet fa segles, començar a construir la societat en la qual volem viure.
Necessitem creure que la vida que tenim dins de nosaltres és sagrada. I necessitem cuidar-la».