Tenia pensat escriure un «esquitx» a publicar avui, dissabte dia 15 de novembre, dedicat a la gent que viu la cinquena primavera -ja sabeu, la primera correspon a la infància i l’adolescència, la segona a la joventut, fins als 40, la tercera a la maduresa, fins als 65 anys, temps de la jubilació laboral, la quarta que arriba fins a devers els 80 anys que temps enrere en deien la senectut i la cinquena, que arriba als 100 anys i encara més. Fa poc he llegit que a Catalunya hi ha més de 3.000 persones vives que han arribat a l’edat de 100 anys i aquest fet m’ha fet pensar en qui va ser el degà del món durant prop d’un any, «Record Guinness» en diuen, Joan Riudavets i Moll a qui sí que vaig arribar a conèixer i vaig poder conversar amb ell a ca seva, amb plenes facultats intel·lectuals més de dues vegades, que va viure 114 anys, 2 mesos i 19 dies.
Però el destí ha volgut que hagi hagut de deixar de banda aquest tema en rebre la notícia de la mort, diumenge passat a França, d’un home a qui no he tingut el gust de conèixer personalment, però que ha influït molt sobre la meva persona els darrers dotze anys de la meva vida i a qui crec cal retre un homenatge molt més ample i intens que el d’aquest esquitx, atès que l’espai, prou reduït d’aquesta columna, m’obligarà a escriure un article més llarg, quan jo pugui i quan «Es Diari» consideri oportuna la seva publicació.
Em sembla que m’estic embolicant més del compte; és mal de fer parlar de qui només he sabut indirectament de la seva vida i de la seva dedicació a la genealogia dels menorquins per altra gent, d’aquests pobladors d’una roca de poc més de 700 km quadrats, sobre la qual ha passat gent de tota casta i condició i que tant ha arribat gent de fora, com gent de l’illa que ha hagut d’emigrar mar enllà per motius essencialment de supervivència. Aquests moviments migratoris han conformat tant la Menorca que avui coneixem com la d’altres indrets del món, aspecte no massa conegut ni difós com seria de desitjar; el coneixement hauria de ser un element fonamental per a comprendre la situació actual.
Però no me’n puc estar de recomanar que, si per una casualitat, sou o aneu pes Castell i passejant per damunt de Calesfonts us trobeu amb un home esvelt, amb un bastonet esvelt com ell, que fa sa volta quotidiana dels capvespres, el feliciteu per haver arribat al segle de vida amb unes envejables condicions físiques i mentals, de tal manera que encara ara té vigent el permís de conducció de cotxes. És en Jaume Pelegrí Moll qui, si no vaig errat, va néixer as Migjorn Gran el dia 19 de novembre de 1925.