Un dia del passat mes d’agost, com he fet moltes vegades, me vaig entretenir a girar els fulls del tom II, de la col·lecció Dels Arts i Oficis D’antany, hi ha la pàgina 35 del dit tom, surt «L’art i ofici o feina de forner». Així idò, una vegada llegit aquest capítol, vaig pensar de treure’n un articlet, no per mostrar res a ningú, però sempre és entretingut, veure o recordar el passat, per comparar-lo amb el present, perquè posar el pa a la taula era en el passat, i és en el present.
UNA PETITA PART DE LA HISTÒRIA
La antiga part, de fer el nostre pa de cada dia en aquest capítol, té un enfilall molt gros de sucoses explicacions, de les quals, sols n’he tret una petita part de la història. El Gremi dels Forners, tingué distintes denominacions com són: Col·legi dels Forners, Offictum Clibanorum, Offictum Forneriorum i també Confraria Saneti Mar Marcialis. Aquest darrer nom és degut a què, segons la tradició, Sant Marçal fou aquell jove que va proporcionar els cinc pans i els dos peixos, per la multiplicació dels pans, dels que ens parla l’Evangeli. (St, Mateu 14, 13-21.) Els noms que reberen aquests oficials eren: Forner, Flaquer, Pastador i Bescuiter.
Manava, la Confraria dels Forners, l’any 1680, què ningú pogués fabricar bescuit, coques, panades, etc. sense l’expressa autorització del Gremi. Així passaren quinze anys, i el Col·legi dels Forners intentà monopolitzar l’obra i la venda de tota casta de pastes i pastissos, proposant multar en aquells Menestrals, que violessin aquesta disposició amb 6 lliures, si no estaven examinats i aprovats convenientment.
En aquesta part d’història, hi podríem afegir un caramull de més coses, com aquesta determinació prou interessant, de l’any 1695, cap forner, podia fer dues fornades o cuites el mateix dia, una al matí i una altra el capvespre, sense el permís corresponent. Quan es donava aquest permís, aquesta darrera pasterada rebia el nom de capvespral.
A tots els pobles, hi havia els forns públics, en que es forner pastava i coïa es pa, per vendre al poble, també coïa pasterades de particulars, que no tenien forn. Els forns dels pobles, tant a Mallorca com a Menorca, varen perdurar fins ben entrats els nostres dies.
Aquesta petita part d’història, l’he composta i recopilada, de «L’art i Ofici de Forner», el qual està ambientat totalment a Mallorca, d’on són els autors de l’obra «Arts i Oficis D’antany». Joan Llabrés i Jordi Vallespir.
LA FEINA DE PASTAR I ALGUNS DETALLS
La feina de pastar, quan ens referim a les cases particulars, i arreu de tota la ruralia Menorquina, era un art, que els joves aprenien dels majors. Per exemple, cal ressaltar un detall: Una al·lota, no es podia casar, fins que no sabés pastar bé! Vegem ara com pastàvem dins el ram del camp. En aquell temps, per devers els anys cinquanta, del passat segle XX.
En els llocs grans, pastaven una vegada cada setmana, i feien una pasterada de vuit o nou pans. Per començar, posaven dins la pastera la farina, l’hi feien un clot on tiraven el llevat mesclat amb aigua calenta, el deixaven fermentar tota la nit. «Es llevat, era un pilot de pasta fermentada, retirada de la pastada anterior, el qual guardaven dins la pastera, però abans l’esclafaven i amb la raula, una eina, que servia per tallar els pans, i fer neta la pastera de les restes de pasta, que hi quedaven aferrades.
També al llevat l’hi feien una creu. Açò dona peu al costum, què regia a totes les taules de la pagesia. Quan el personal de feina, i el de casa, seien a taula per berenar, dinar o sopar, es resava el Pare Nostre. En aquesta oració, com tothom sap diuen: «El nostre pa de cada dia, doneu-nos Senyor, també el dia d’avui...»
Avui en dia, tant en el camp com en el poble, encara trobaríem famílies, que conserven aquest costum. Dic açò, perquè segons, me varen informar, actualment dins el ram del camp, s’ha perdut el costum de donar menjar als missatges. Però tornem a la feina, de fer es pa, i coure’l, ja que cada dia, per anar bé ha de sortir a taula.
Una vegada posat el llevat, a l’endemà matí, es feia la feina de pastar. A la farina s’hi tirava aigua teba, ni poca ni molta, sinó la justa, per no fer-ho clar, llavors es posaven davant la pastera, un missatge o dos, de bons braons i punys estrets, sense rampa en els braços, perquè aquesta feina, fa arrencar amb suor, es girava la pasta una i una altra vegada, a fi de que, el llevat estigués ben repartit, i fermentés per tot igual. Una vegada acabada la feina, es tallaven els pans, els quals a la pagesia solien ser grossos. Llavors, és col·locaven damunt la post, i embolicats amb les anomenades mitges llanes, esperaven que fossin tous per enfornar. Ara era madona, que posava es forn a punt, per enfornar es pa. El qual una vegada cuit, aquell dia, donava gust, fer la bereneta d’un brundell de pa fresc i un tros de formatge vell, que no poden fer cap mal, i aquí posarem el punt final amb aquestes dues cançonetes, que fan referència, a aquest art i feina de pastar.
I diuen: «Sa mare de n’Angelina/ va pastar i ho va fer clar/; i va haver de manllevar/ catorze almuts de farina. Madona vos sou madona/, madona de l’amo sou/; Madona el llevat ja és tou/, ja podeu pastar madona». Esper haver estat encertat, perquè hem fet pa i n’hem menjat, ara fins un altre dia, si tormam posar llevat. Si Déu vol.