La commemoració dels cinquanta anys de la mort de Franco al llit, després d’una terrible agonia, és motiu com perquè la cruel figura del dictador torni ser d’actualitat i, entorn seu, l’exercici de memòria per a refer i analitzar aquells anys i encendre les controvèrsies sobre el procés seguit per passar del règim autoritari a les llibertats consagrades per la Constitució, almenys sobre el paper. Cada part intenta construir un relat del procés que vagi bé a la seva forma d’entendre què va passar, i això passa quan molts dels protagonistes ja no hi són.
El cinquantenari arriba també quan veim amb sorpresa les resistències que encara hi ha per fer desaparèixer la simbologia del franquisme en algunes ciutats espanyoles, quan veim que no s’esbocarà el monument franquista de Cuelgamuros, sinó que es resignificarà, com si açò sigui possible, quan veim que la dreta política balear no té escrúpols per tombar una llei de memòria democràtica. També contemplam avui, amb una certa preocupació, com una gran part dels joves estudiants no saben qui era Franco, que fins i tot els pot semblar un avi simpàtic; observem el creixent vigor del discurs franquista i com s’organitza una formació política, que no té implantació però té votants, mentre l’esquerra, que té implantació, perd votants degut a la seva desunió. I encara més, corroboram amb preocupació el color ideològic d’institucions que haurien de ser com a mínim incolores: la Justícia, l’Exèrcit, l’Església. Possiblement, tot aquest panorama de 2025 té a veure amb el procés iniciat els anys setanta i que aboca en una transició i no en una ruptura per rompre amb el passat. No vull ara reflexionar sobre aquell trajecte, ja que requeriria una contextualització d’impossible cabuda en un escrit de sis-centes paraules, però sí que vull dir que estic veient que moltes iniciatives generals tendeixen a reproduir el discurs acrític.
2 Estic segur que no serà així amb Joan Maria Thomàs, el catedràtic d’Història que tindrem avui mateix a Alaior. L’acte, organitzat per Acció Ciutadana d’Alaior-Junts, pretén explicar qui va ser en Franco i què va ser el franquisme, indicant que hi queda avui encara en peu d’aquell règim. Estaria bé que assistissin a la conferència els alumnes de secundària del poble, com si fos una lliçó magistral.
Thomàs és avui un dels principals especialistes en la figura de Franco, però també en qüestions com el franquisme i el falangisme. Ell és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Rovira i Virgili i ha estat professor visitant o investigador a universitats de quatre continents, i quan dic quatre continents vol dir exactament això: a universitats d’Europa, d’Amèrica (nord, centre i sud), d’Àssia (pròxima i llunyana) i Oceania. Joan és especialista en moviments polítics com el franquisme, el falangisme i el feixisme, i en qüestions com les relacions Estats Units -Espanya en la postguerra.
Sobre aquests temes tracten la majoria de les seves quinze obres publicades des de 1992 fins ara. Però, a més de l’estudi d’esdeveniments històrics, Joan Maria Thomàs s’ha especialitzat també en el subgènere històric de la biografia. D’ell són les biografies del franquista català Fontana Tarrats, de Ramon Serrano Suñer, de José Antonio. El darrer, publicat fa tres anys, és José Antonio. Realidad y mito, i s’ha considerat l’obra definitiva sobre el personatge que, com en Franco i en Durruti, va morir també un 20 de novembre. Esperem que l’exposició de Joan Maria Thomàs permeti centrar el tema i situar la data que prest omplirà pàgines i pantalles, en el seu lloc just.