Si, se’n vagi, perquè no el volem. N’esteim farts de ses seves mentides constants, des seu narcisisme, de sa seva naturalitat impostada, des tot val per seguir aferrat a sa poltrona. Vostè i es seu desgovern corrupte i dictatorial, capaç d’acceptar terroristes, de concedir privilegis a fugats de sa justícia, de pactar amb qui menysprea es propi estat que el manté, a canvi d’una investidura, no mos representa. No ho ha fet mai, perquè no és digne de representar un país de gent honrada i honesta.
Espanya no es mereix tenir ni un dia més un president que ha convertit en normalitat sa degradació moral i institucional de s’Estat, sa inacció davant problemes tantíssim greus com sa crisi de s’habitatge, sa situació econòmica general des país, sa immigració il·legal o es sistema actual de subsidis que incentiva sa inactivitat laboral, a pesar de s’alarmant necessitat de personal en tants sectors productius.
Atrevir-se a dir que tracta de fer de sa veritat sa seva manera de fer política és, més que una provocació, sa constatació que vostè, senyor president, ha pres es espanyols per estúpids. Però ja no li compram es relat. Perquè aquesta afirmació condensa en si mateixa tot es cinisme i sa hipocresia d'un president que passarà a sa història per haver batut es rècord del món en enganys i falsedats. Vostè mateix s’autodefineix posant de manifest es grau d'ignomínia d'un polític capaç de faltar clamorosament a sa veritat sense immutar-se. És capaç de defensar-se de qui l'acusa de mentir de manera sistemàtica amb s’argument que allò que qualcuns entenen per mentida és un canvi permanent d'opinió. Excusa que revela sa seva catadura moral que, per altra banda, no hauria de sorprendre ningú, perquè tots sabem que esteim davant un homo que no té escrúpols.
Que consti, però, que li hem de donar sa raó quan afirma amb orgull allò que «mai un país que venia de tan enrere, ha arribat tan enfora i en tan poc temps com s’Espanya democràtica». No obstant açò no podem acceptar que, en una més de ses seves preses de pèl descarades i obscenes, tergiversi sa realitat econòmica en comparar sa renda per càpita des espanyols del 1975 amb s’actual, dient que fa cinquanta anys era de 15.000 euros i ara és de 31.000 euros. Segons vostè ses xifres són clares i inapel·lables. Fins i tot gosa definir-les d’abismals. En sa comparació, emperò, obvia impúdicament ajustar ses dades a sa inflació actual, quan sa realitat diu que 15.000 euros de l’any 1975 equivalen -ajustats a s’IPC- a 163.000 euros d’avui. És a dir, es ciutadans hem perdut un 81,04 per cent de poder adquisitiu. Aquestes són ses xifres, clares, inapel·lables i abismals que vostè amaga, senyor president.
I si es ciutadans avui guanyam el doble que fa cinquanta anys, però en canvi es cost des serveis essencials com s’habitatge, s’alimentació o s’energia s’ha incrementat en cinc, vuit, quinze i fins i tot, en vint-i-cinc vegades més, mos pot explicar en què hem millorat?
Una de dues; o bé mos pren per banaules o bé vostè es curt de gambals.
El 2025 un 25,8 per cent de sa població espanyola (uns 12,5 milions de persones) es troba en risc de pobresa o exclusió social. Sa pobresa severa s'ha disparat i ja afecta 4,3 milions de persones. Es nostro país manté una de ses taxes de desigualtat més altes de sa Unió Europea. Són dades desoladores i objectives de sa Plataforma Europea de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Social (EAPN). Segons s'anàlisi, es model social mostra una Espanya vulnerable, anímicament inquieta i angoixada, i socialment esquinçada. Deixi ja es discurs de s’insult, sa befa i sa crispació, i actui d’una vegada, perquè sa pobresa és una decisió política que no pot esperar, no un accident meteorològic.
Sa seva manera de governar no fa més que reafirmar allò que molts pensam d’ençà dirigeix es designis de sa nació; es seus interessos particulars el mantenen per damunt de s’evidència explícita i desconnectat de sa realitat que es troba davall des seus peus. I ja n’esteim cansats de dades macroeconòmiques que li permeten bravejar que Espanya va com un coet, mentre ses famílies no arriben a final de mes i s’avanç des deute públic continua desbocat.
A qui pretén enganar, senyor president? Es ciutadans duim massa anys de contenció, d’acotar cap, de mesurar ses paraules i ses accions. Però ja no mos mossegam sa llengua. Ja és hora de dir en veu alta allò que pensam milions d’espanyols des de fa molt de temps. Ja no tenim por que mos acusin de feixistes per discrepar des seu pensament únic. Aquell que intenta imposar qui pot xerrar i sobre què, i que va en contra des sentit democràtic, es qual vostè ha convertit en un projecte personalista d’un govern que mos ha robat allò que no està escrit.
Se’n vagi, senyor Sánchez, i no torni més!