En l'antic Convent de Santa Clara a Ciutadella, Maria Vives Gomila (Palma de Mallorca, 1941) va presentar la seva segona novel·la, «Vidas cruzadas». Va ser un acte carregat de simbolisme: la psicòloga i escriptora va pujar a l'escenari amb la serenitat que emana qui coneix el camí cap a la memòria i la identitat. Al costat de la doctora en Psicologia, professora emèrita i investigadora, que parlà també amb la serenitat i la calma reflexiva que només aconsegueixen els qui han dedicat anys a desxifrar la ment humana, hi tenia a l’introspectiu professor Diego Dubón (autor del pròleg), i a l'editor, periodista, amic i savi, Josep Pons Fraga, que van compartir les seves impressions, mentre l'actriu Laura Pons recitava poemes de l’autora i amb la música de viola d’Andreu Cardona i violí d’Ester Pons, que omplien el convent d'una atmosfera força espiritual. L'antic espai, amb els seus murs de pedra i la seva llum tènue, fou el lloc ideal per a celebrar una obra que entrellaça vides, creences i temps.
Però, anant a aquest nou llibre, dir que s'endinsa en les vides de quatre personatges —Marta, Ana, Valeria i Carlo— entre els anys 50 i 80. Les seves històries no sols s'entrellacen en el pla de les relacions, sinó que també creuen ferides culturals, creences religioses (com la història dels ‘xuetes’ mallorquins) i recerques personals de fe. La novel·la no refusa l'espiritualitat; ans tot al contrari!, puix la converteix en un dels seus eixos centrals, explorant com la fe, l'herència i la identitat es construeixen en diàleg amb el passat. Tot un exercici de memòria, clau de volta en la vida de l’autora.
No és casual, doncs, que la veu literària de, jo li dic afectuosament Dª Maria Vives (encara que em renyà per no tutejar-la), estigui tan afinada amb la seva formació psicològica: la seva carrera és tan brillant com coherent i extensa: És doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona, professora titular i directora d'un màster especialitzat en avaluació dinàmica de la personalitat, es formà com a psicoterapeuta psicoanalítica, és especialista en proves projectives i especialment el test de Rorschach. I, en la seva faceta investigadora ha aportat al camp del diagnòstic clínic estudis molt rellevants, per exemple, sobre esquizofrènia, així com treballs sobre psicologia infantil. El seu enfocament acadèmic integra recerca, ensenyament i pràctica clínica, la qual cosa ha convertit a aquesta dona de 84 anys, i d’una ment lúcida i prodigiosa, en una figura clau en la psicologia dinàmica espanyola.
En les publicacions literàries de Maria Vives Gomila trobem joies d'autèntica espiritualitat ardent. A les seves dues novel·les: «La herencia» (2017), i l'ahir presentada: «Vidas cruzadas» (2023), cal afegir els seus quatre poemaris: «Senderos» (2008), «El río de la vida» (2012), «Blanca lluna plena» (2019) i «Las alas del viento», encara que aquest darrer, més recopilatori, no és només poesia, ja que reuneix la seva trajectòria vital, literària i professional. A més d'aquestes, ha publicat obres acadèmiques i de psicologia, com: «Tests proyectivos: Aplicación al diagnóstico y tractamiento clínicos», «Psicodiagnóstico clínico infantil», i «Instrumentos y aplicaciones del psicodiagnóstico infantil»... Si haguéssim de triar exemples d’eminència dins del seu camp, segur que el seu nom hi seria.
Però el que fa veritablement singular a Dª Maria, és la manera en què el seu bagatge clínic es trasllada sense costures a la seva narrativa. En «Vidas Cruzadas», la seva formació en psicodiagnòstic projectiu es reflecteix en personatges profundament psicològics: no sols en les seves accions, sinó en les seves contradiccions internes, les seves pors i els seus anhels. La manera en què descriu els seus diàlegs, les seves cartes o els seus pensaments interns mostren una escolta experta, com si hagués emprat els seus escacs clínics per a construir l'arquitectura emocional de cadascun.
Però més que escriptora i psicòloga, potser ella és una narradora espiritual. La seva novel·la indaga en la fe, en el llegat cultural, en el sofriment i la redempció, no per a oferir respostes fàcils, sinó per a plantejar preguntes, conscient, com sempre hem defensat alguns, que el què de tot no està en la meta, sinó en el camí i en el que s'aprèn en ell. La seva humanitat es nota en cada pàgina. No escriu amb fredor acadèmica; escriu amb compassió i amb una gran capacitat de reconèixer la vulnerabilitat de l’altre. Cada paraula sembla retre-li un petit homenatge. La presentació a Ciutadella va posar en evidència aquesta dualitat de la seva vida: entre els murs centenaris de Santa Clara, la seva veu va unir història, psique, lirisme i, sobretot, espiritualitat. I el públic no sols va poder descobrir una nova novel·la, sinó que va ser convidat a reflexionar sobre les seves pròpies arrels i creences més profundes.
«Vidas cruzadas» no és només la segona novel·la de Maria Vives Gomila, és també la cristal·lització d'una trajectòria vital en la qual psicologia, recerca i literatura es fonamentin de manera harmoniosa. Els seus assoliments acadèmics avalen la seva credibilitat, però més que això, el que impressiona és la seva humilitat i humanitat. Sap transformar l’experiència clínica en poesia i prosa, construint un pont entre ciència i sensibilitat que rarament es veu; això és, que per Maria Vives no xoquen mai ciència i Fe, perquè ambdues tenen cabuda dins la ment superdotada d’una persona com ella. En un panorama literari sovint superficial, ella ens recorda que les històries més valuoses són aquelles que neixen del coneixement profund de l'ésser humà, i fins i tot de més enllà: Tot en la seva obra sembla brollar de l’esperit mateix, connectant amb la sensibilitat de qui la llegeix. Gràcies Dª Maria!