Fa 50 anys de la mort de Franco i de l’inici del procés de Transició que portà de la dictadura a la democràcia actualment establerta a l’Estat espanyol, el període més llarg de la història en què ha estat possible una forma de convivència moderna en un context dominat tradicionalment pel nacional-catolicisme imperant fins aleshores. Els qui hem viscut aquella època per motius d’edat -que ja no som majoria- podem percebre les diferències en el «clima polític» en relació a als nostres dies, tant per a bé com per a mal. En podríem senyalar algunes amb la intenció de mostrar els clarobscurs del moment actual, així com d’entendre per aproximació algunes de les dinàmiques de les transformacions històriques, amb les seves possibilitats i els seus límits.
En primer lloc, cal establir una distinció entre la consciència social i la configuració institucional de l’època, per mostrar una certa tendència a la seva inversió en el sentit de la seva correlació: en els anys setanta del segle passat, es podia afirmar que la primera -el nivell de la «il·lustració» i de la demanda de «canvi» per part de l’ ètica política de la consciència social- anava per davant de la segona, impulsant una transformació del règim polític i la seva configuració institucional, en el sentit d’una decidida modernització i homologació respecte dels països més avançats de l’entorn -Europa i el món occidental-: calia dotar-se d’un règim democràtic i d’una Constitució fonamentada sobre el concepte de ciutadania i no pas de la noció de súbdit respecte del poder polític.
En segon lloc, existia la convicció íntima que allò que ens unia als ciutadans en relació al projecte de convivència era molt més gran i de més valor que no pas allò que ens separava, facilitant l’assoliment d’un ampli consens en el terreny dels principis i dels valors, així com en la difícil tasca de la «reconciliació nacional»: no era pas poca cosa si entenem la dificultat de superar el llastre històric de les anomenades «dues espanyes» que havia portat, entre tantes altres desgràcies, al desastre i a la barbàrie de la Guerra Civil, quan encara no fa cent anys els espanyols s’estaven empresonant i afusellant els uns als altres, només per les seves «idees» polítiques.
En tercer lloc, predominava aleshores representació «noble» del món d’allò públic i de la professió política, generant la confiança necessària en les persones que havien de liderar els processos de transformació social, persones respecte de les quals, majoritàriament i més enllà de les diferències ideològiques, es podia suposar una autenticitat i credibilitat pel que fa a les seves conviccions polítiques, generant la percepció que són aquestes conviccions ètiques i polítiques el motor veritable de les transformacions socials amb un corol·lari optimista tant en el sentit de confiança en el «futur» com de fonamentació de l’autoestima per part de la pròpia societat civil, que era de on emergien aquests líders polítics i no pas d’ estaments tancats-.
2 De la mateixa manera, però, que l’Atenes del s. V a. C. -el segle d’or de la democràcia atenesa-, declinà tot just en tres dècades fins a arruïnar el propi concepte de la Polis, experiència que quedà reflectida en el pensament dels «filòsofs» -sofistes, Sòcrates, Plató...-, la democràcia espanyola derivada d’aquella època ha experimentat profundes transformacions en un sentit pendular, com si els termes abans enumerats s’haguessin invertit: avui les demandes de canvi semblen més tost regressives -sobretot pel que fa al terreny dels drets i llibertats compartides, també en el sentit de la dissolució de l’espai comunitari que experimentaren els atenesos en la línia de la privatització de la vida i banalització -escepticisme i cinisme- i instrumentalització de la vida pública, de on deriva el fenomen del populisme resseguint l’hegemonia dels interessos privats.
Què en diem de la competència dialògica posada en relació a la capacitat de consens en allò que són projectes de convivència de mitja i llarga durada? Ens posaríem d’acord en la manera d’encarar els grans reptes de la societat actual com ara el canvi climàtic, les formes de solidaritat social o els reptes vinculats als fonaments ètics i cívics de la pròpia tasca educativa? I què dir-ne de la concepció dels problemes de reputació i legitimació derivats del fenomen de l’aprofitament individual lligats a la picaresca constant i la corrupció partidista generalitzada?