Quan el meu equip perd en una competició, sovint la culpa no és meva sinó dels altres: els jugadors, l’entrenador, l’àrbitre, el públic, el mal temps. Quan a l’escola hi ha un problema, és fàcil caure en la temptació de culpar-ne unilateralment els pares, els escolars, els mestres, la conselleria, el sistema, les instal·lacions. Quan unes inundacions o uns incendis arrasen tot un territori és bo de fer culpar-ne els governants de Madrid o de l’autonòmic. I en àmbits eclesials, més d’una vegada els retrets van dirigits només als bisbes, al clero, a la institució, a la gent. I no pocs debats polítics govern/oposició es redueixen a retreure’s les culpes els uns contra els altres com en un interminable joc de ping-pong. I d’un despropòsit urbanístic ¿en podem fer culpable l’ajuntament quan qui sap si, en el procés de tramitació, no ens hem interessat per informar-nos del projecte exposat al públic? O bé ¿per què ens queixam de la brutícia dels carrers quan irresponsablement deixam els voluminosos allà on no toca?
Hi ha casos en què la culpa pot recaure d’una manera clara sobre un individu com en el cas d’un accident de trànsit provocat per excés de velocitat. I és evident que els gestors del funcionament d’una entitat carreguen amb una responsabilitat més gran que la resta d’afiliats. Però hem de reconèixer que ens costa d’entonar el mea culpa i ens és més fàcil recórrer al ‘culpa teva’. «Com és que veus la busca a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?», ens observa Jesús tot advertint-nos que siguem autocrítics. De vegades ens avançam al veredicte d’un tribunal independent i, fins i tot, ens podem saltar la presumpció d’innocència de l’acusat. Si la culpa inquieta, només el penediment obert al perdó de Déu, la comprensió dels altres i la reparació del dany causat ens poden alleugerir el pes de la culpa. «Feliç el qui ha estat absolt de la culpa i ha vist sepultat el seu pecat!», resa un salm.
Quan carregam als altres tot el pes d’una desgràcia ¿no podria ser que la culpa estigués tan repartida com repartides les responsabilitats? Hem d’admetre que si tots som en qualque mesura corresponsables del col·lectiu del qual formam part, aleshores les culpes, amb més o manco grau, ens les hem de repartir entre tots els implicats. Cada u ha d’assumir el rol que li correspon tot cercant el bé comú i el bon funcionament de l’entitat. És clar que si algú monopolitza el poder de decisió, la seva responsabilitat serà més gran que la de la resta, però, així i tot, si ens estimam el bé comú, tots ens hem de sentir corresponsables els uns dels altres. «A tu fill d’home, – diu Déu al profeta Ezequiel – t’he fet sentinel·la del poble. Quan sentis un crit d’alerta de la meva boca, adverteix-los de part meva. Si jo amenaço el malvat dient-li ‘malvat, segur que moriràs’ i tu no l’adverteixes ni li dius res perquè s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però a tu et demanaré comptes de la seva sang». Posem el cas de les guerres: la culpa més greu recau sobre els governants agressors, però ¿on queda la responsabilitat dels qui comercien amb l’armament, o dels qui l’haurien de denunciar i actuar i, per covardia o interessos, callen ulls clucs i mans plegades?
Sentim-nos tots corresponsables d’allò que és nostre, de tots. Si sabem entonar un sincer mea culpa pels meus i els nostres falls, errors, negligències, pecats, ben segur que entre tots cercaríem la justícia i la pau per a tothom i farem més creïble l’esperança.