Cada consumidor de les Illes ha gastat una mitjana de 230 euros en el Black Friday. Les empreses de transport treuen fum, amb els magatzems i les furgonetes a rebentar, perquè una tercera part de la despesa se l’enduen les compres on line. El que va començar amb cert recel de clients i botiguers per ser una moda importada s’ha acabat convertint en una data cabdal del calendari comercial.
L’explicació l’apunten des de la Fundació Impulsa. No és només que el client vulgui aprovisionar els productes que preveu necessitar per Nadal, és que les economies familiars estan al límit i aprofiten qualsevol ocasió per comprar amb descompte. El Black Friday s’ha convertit en un refugi temporal davant la inflació que es menja els sous, l’impost invisible que colpeja sobretot els pobres.
Qui no té estalvis per invertir i vèncer l’escalada de preus veu com els seus doblers perden valor a la cartera. A l’Argentina, durant el kirchnerisme, ho tenien ben après: el primer que feia la gent quan ingressava la nòmina era anar-la a gastar, perquè sabien que només esperant un mes podrien comprar menys coses. El valor real dels bitllets es dilueix a conseqüència de les polítiques de despesa pública expansionistes.
L’Estat, en canvi, es beneficia d’aquesta espiral perquè amb preus més alts dispara la recaptació per IVA. La pujada de sous sempre és més lenta que l’augment del cost de la vida i, quan arriba, aquests increments tributen com si fóssim més rics, quan és just al revés. Des del 2007 a Espanya no s’han deflactat els trams de l’IRPF, una altra pujada fiscal encoberta.
El desembre ha arribat amb bones notícies per als empleats públics. S’han assegurat una pujada de l’11 per cent d’aquí al 2028 i els que fan feina per l’Estat rebran fins a 483 euros al mes per l’equiparació del plus d’insularitat. Enhorabona als premiats. No puc dir el mateix dels treballadors del sector privat a qui els toca pagar la festa.