Diuen que sa pèrdua d’un fill és una experiència molt crua. Sa més pròxima a sa pròpia mort que pugui patir un ésser humà. De qualque manera és haver de continuar visquent després d’haver mort una part molt important d’un mateix. Com a mare, no puc evitar pensar en es calvari que deu suposar perdre un fill adolescent. Per a aquells que ho han viscut és una tragèdia que amb es temps toca assumir. I assumir-ho no vol dir acceptar-ho, perquè sa mort d’un fill quan just està començant a viure, no s’accepta mai. Cap pare o mare s’imagina mai que es seu fill adolescent pugui morir per suïcidi. Ningú pensa que aquesta sigui una possibilitat.
A Espanya seguim comptant menors que decideixen llevar-se sa vida perquè no poden més. Cada dia de classe se converteix en una tortura silenciosa. Perquè sa por i sa humiliació dominen sa seva existència, es seu cos i sa seva ment, en ple procés de transició de fillet a adult. Perquè s'entorn —aquell que els havia de protegir— els dona s'esquena. Cada notícia d'una nova mort per assetjament escolar hauria de fer escarrufar ses consciències. Però en comptes d'açò, només silenci, incompetència, desídia.
Mos omplim sa boca de paraules polides; convivència, inclusió, benestar emocional. Es creen protocols, s'anuncien campanyes de sensibilització, es posen flors, s’encenen espelmes, però en es passadissos segueix imperant sa permisivitat i condescendència. I ses finestres obertes de ses xarxes socials permeten que s’abús traspassi sa darrera línia de defensa, aquella que semblava inviolable; sa intimitat de sa pròpia habitació, on sa crucifixió de sa víctima és completa; insults, calúmnies, mofes, vexacions, amenaces.
A ses escoles, molts des nostros fillets i filletes pateixen -o fan patir- agressions contínues, en desequilibri de forces. Perquè s’assetjament sol implicar desproporció de poder, en es que s’abusador és més fort, més popular o té una posició superior que fa que sa víctima no se pugui defensar fàcilment. Però mai actua tot sol. És massa covard per fer-ho. S'envolta de complicitats que callen, normalitzen sa violència, reforcen ses seves conductes i perpetuen es cicle d'abús; familiars que diuen «no n'hi ha per tant», companys que ho defensen, o entorns que prefereixen mirar cap a una altra banda per covardia o indiferència. Com que no hi ha conseqüències, sa víctima queda més aïllada i s'agressor se sent legitimat per seguir agredint. Ses xifres diuen que a cada classe, entre 4t de Primària i 4t d'ESO, hi ha dues víctimes, i un assetjador a cada dues classes.
Sa violència i s’abús a s’escola han existit sempre i s’esbraven en es més feble, es més tímid, es diferent, es grassonet, es bon estudiant. Però cada acció personal té repercussions i s’edat no és una justificació per evitar assumir-ne sa responsabilitat. Un adolescent -tots ho hem estat- és perfectament conscient des seus actes. I té capacitat suficient per distingir entre es bé i es mal.
Ses bromes ben intencionades, inofensives i divertides són una forma de comunicació entre ses persones. Són un intercanvi social necessari entre es joves. Però quan serveixen per fer mal i causar patiment de manera intencionada, esteim xerrant d’una altra cosa. Ses burles inapropiades sobre aspectes físics, estereotips, discapacitats o malalties, sempre es consideren assetjament. Qui abusa cerca ferir, fer afrontar o humiliar s’altre, aposta i repetidament. I açò no pot quedar impune. Perquè sa impunitat mata. Passen es anys, avancen es drets cívics, evolucionam cap a sa igualtat de gènere, reinventam nous models educatius, duim a terme accions globalment sostenibles, però sa crueltat des bullying segueix avançant.
S’abús escolar no és una malacriança. No és cosa d’al·lots. No és un conflicte entre iguals. És una greu vulneració des drets humans i és es principal motiu que duu un fillet a llevar-se sa vida. Es 20 per cent de víctimes de bullying (i es 17 per cent d’agressors) ho han intentat. És intolerable que, en ple segle XXI, segueixi sent una realitat estructural.
Fa falta una legislació que ho reguli amb mesures eficaces. Perquè a Espanya assetjar no és delicte. Es menors -especialment es que no arriben as 14 anys- són irresponsables penalment. En aquest disbarat de país, més enllà de mesures irrisòries com prestacions en benefici de sa comunitat, assistència a centres de dia o permanència de cap de setmana en es domicili, no hi ha conseqüències per a qui insulta, denigra o pega. No n’hi ha per as centres que minimitzen es problema. Només n’hi ha per as fillets i filletes que ho pateixen. Per a ells, sí: depressió, ansietat, aïllament, por. I en massa casos es fatal desenllaç des suïcidi.
S’assetjament no desapareix amb manifests, discursos i informes maquillats. Es fillets i filletes abusats necessiten justícia, institucions valentes que assumeixin sa seva responsabilitat, protocols que es compleixin, agressors que paguin pes patiment extrem infligit. Necessita que es centres educatius rendeixin comptes davant cada cas d'abús amb sa mateixa serietat amb què s'exigeixen resultats acadèmics. Perquè tot i ses denúncies prèvies, dir a una família destrossada pes dolor i sa injustícia d’haver perdut un fill, que no hi havia evidències clares d'assetjament, és admetre que no s’ha actuat. Perquè darrere d’aquest buit jurídic i moral hi ha noms, hi ha històries de fillets i filletes com na Sandra, de 14 anys, na Kira, de 15, n’Ilan, d’11, en Sergi, de 15, na Laura, de 14, en Dani, de 15.