En el món de la política ningú és un sant, però n’hi ha que estan intencionadament estigmatitzats i d’altres disposen de butlla papal. No jutjaré Pujol pels seus pecats, perquè seria injust no fer-ho també amb molts d’aquells que la Transició espanyola ha sacralitzat com a estadistes de referència.
Pujol, per damunt de tot, ha estat un home de país i un líder que va saber refer la idea d’una Catalunya-nació des del pragmatisme d’una Espanya plural. Va patir la repressió del franquisme i les presons del règim per defensar l’autogovern i la llengua catalana. Després d’encapçalar moltes iniciatives de vertebració cultural, des de la clandestinitat o la societat civil –amb l’arribada de la democràcia– va fer el salt definitiu a la política amb la creació de Convergència Democràtica de Catalunya, el pal de paller del catalanisme amb vocació de majoria social. Durant 23 anys va ser president de la Generalitat i garant de la governabilitat de l’Estat espanyol, en una política d’equilibris que durant dècades va permetre sostenir la democràcia, perfecta o imperfecta, emanada del Règim de 78.
De Pujol sempre me quedaré amb una idea: quan li varen preguntar per què havia creat un banc, referint-se a la fallida Banca Catalana, ell va respondre que si el seu país hagués necessitat una fàbrica de sabates ell hagués creat una fàbrica de sabates.
Diuen que a Madrid enyoren el pujolisme. Alguns pensen que amb Pujol Espanya vivia millor, però difícilment les infidelitats i els maltractaments polícs poden salvar un matrimoni fallit.