L’any 2022, organitzada pel Consell Insular, La Trup i Memòries de Menorca, es va oferir una jornada sota el títol de «Teatre i Memòria Democràtica». Record una de les conclusions d’aquell dia: que a Menorca no s’havia desenvolupat cap mena de creació literària (dramàtica) sobre la guerra civil i la postguerra. Es comparava aquest silenci amb el cas de Mallorca, amb bons exemples d’aquesta tasca. No sé si ha estat empès per aquesta idea que Sergi Marí ha obert una línia creativa que té com a objecte aspectes d’aquell episodi tan dolorós. Ho ha fet primer amb «L’automòbil», a partir d’una anècdota verídica, la qual dona lloc a una història què, entre la comèdia i la tragèdia, retrata arquetipus d’aquells fets. Ara ens trobem amb una segona proposta.
No he tingut l’oportunitat de veure-la, encara, però pel que conec puc dir que es deixa de banda la comèdia per plantar-se davant una realitat. Amb la victòria «nacional» de 1939, uns cinc mil menorquins van passar pels centres de detenció, presons militars i les grans presons de l’Hospital de Sang, de Sant Felip i de la Mola. Alguns hi van fer poques setmanes, segons el resultat dels processos de «depuració» i altres hi van fer anys i fins i tot van perdre-hi la vida, segons la decisió d’aquells tribunals militars que escenificaven causes sumaríssimes per a resoldre sobre la vida de les persones en dos dies. Amb el pas del temps i les condemnes, aquells i aquelles que van ser sentenciats a presó van passar a Formentera, a Palma, a Barcelona, a València, a Alacant, etcètera. Però molts van quedar tancats a la Mola durant anys.
D’aquests, quasi dos-cents van acabar afusellats als murs de la Mola i uns dos milers van fer anys sense llibertat. Una via de contacte dels presos amb la família eren les cartes. Vuitanta anys després, moltes d’aquelles cartes s’han perdut, però hi ha hagut famílies que les han conservades com una relíquia. En la feina que faig per fer un diccionari biogràfic dels menorquins en les presons de Franco, he tingut ocasió d’accedir a una trentena de cartes.
Són totes bastant senzilles, perquè qui escrivia era generalment gent senzilla, són, la majoria, cartes que han de passar per la censura, per tant, mesurades, de manera que les emocions s’expressen entre línies. Sergi Marí va accedir a set d’aquestes cartes a través de contactes i entrevistes directes amb els descendents de les víctimes i es va proposar fer un text teatral amb tot aquest material, amb el fil argumental del treball actual d’una antropòloga que ha de presentar el seu estudi davant un nou tribunal. En l’obra podem comprendre que no són històries particulars sinó exponents d'una gran tragèdia col·lectiva i d'una gran malvestat: la màquina franquista d'eliminació física de l'oposició política. Com diu ell: «La guerra ja havia acabat.
Els derrotats ja no eren perillosos. Però els vencedors foren venjatius i despietats. Com l'Espanya que varen bastir. Van imposar el silenci sobre els seus crims. Tanmateix, amb el temps, el silenci va canviar de signe i va ser una eina de supervivència del poble i, per tant, de resistència. Les viudes van callar d'una manera tan extrema, tan eixordadora, que les netes i les besnetes portaven aquell silenci a les venes. Fins que es van posar a cercar els ossos. A excavar i fer memòria». Fa unes setmanes, la companyia La Trup la va dur a escena a la sala de l’Orfeó Maonès i avui mateix, 8 de desembre, a partir de les 18.00 h es representarà a la Sala de Cultura Sant Diego d’Alaior, en un acte organitzar per Acció Ciutadana d’Alaior-Junts.