Sense saber massa què anava a veure, diumenge vaig comprar tres entrades per a «Matres» al Principal. Guanyadora d’un Premi de la Crítica com a Millor Espectacle Familiar, em vaig trobar immers davant un relat sobre la pèrdua de la mare a la infància i el valor de saber estimar en les adversitats.
Sort que la platea té una mica de pendent perquè la quantitat de llàgrimes vessades, em va fer pensar que, al final, potser sortiríem amb els peus banyats.
Com si grans i petits haguéssim estat convocats a una sessió grupal de teràpia, l’autor i alhora protagonista, va compartir una història real i colpidora a través del teatre físic, la màscara i les titelles. No puc dir que no m’agradés perquè estava feta amb sublim delicadesa i un polsim d’humor però tampoc em va proporcionar aquella serenor que un busca, de vegades, desesperadament.
Perquè parlar de la mort no és fàcil per ningú però, per comparació, quan vaig llegir «Tres desitjos abans de morir», d’Espartac Peran, sí que vaig trobar una reflexió honesta i sorprenentment alliberadora. Un petit gran manual per mirar de front allò que ens iguala a tots, escrit amb intel·ligència, proximitat i fins i tot alguns tocs d’humor.
Llavors vaig pensar que era un llibre per a tots els públics, grans i petits. Després de diumenge, encara més. Perquè si alguna cosa vaig aprendre a Matres entre llàgrimes, màscares i titelles, és que potser el que realment necessitem no és evitar parlar de l’inevitable, sinó trobar les paraules i els relats que ens ajudin a entendre millor per què som aquí.