Hi ha imatges que, sense voler-ho, capturen l’esperit d’una època. Ivan Krastev, al seu assaig sobre Europa («Europa después de Europa» PUV, 2017) en va oferir una d’aquestes: «els europeus —va escriure—vivim inconscientment a la vora del precipici». No era només una advertència, sinó una forma d’anomenar un malestar difús —una mena de tremolor interior del projecte europeu que, com els terratrèmols profunds, només es manifesta en vibracions subtils, gairebé imperceptibles. Europa, durant la primera dècada del segle actual, encara mantenia una certa fe en la seva excepcionalitat: la convicció que, després de dos segles de guerres i reconciliacions, havia trobat finalment la fórmula de la pau i la cooperació duradora. Però el brexit i la victòria de Trump, gairebé simultanis (2016), van fracturar aquesta il·lusió amb la precisió d’un cisell.
Des d’aleshores, les paraules de Krastev ressonen amb una clarividència incòmoda: el que semblava improbable —la desintegració de la Unió Europea— ha passat de l’esfera de la fantasia apocalíptica a la de l’hipotèticament possible.
Raymon Aymerich descrivia el passat diumenge un món que s’ha quedat sense teló de fons, com un teatre on els decorats han estat retirats deixant al descobert les parets de formigó. El món «creat» per Trump en deu mesos —una hipèrbole que és alhora diagnòstic i lament— té la lògica dels jocs nocturns amb un triler.
En aquest escenari transaccional, la Unió Europea sembla una institució aturada en un temps més lent, un personatge que encara recita un text clàssic enmig d’una sala que demana improvisació. Aymerich observa representants europeus que «vaguen sense nord», com si l’alfabet diplomàtic que havien après ja no tingués correspondència amb cap llengua viva. La imatge és contundent: Europa invoca regles que el món ha deixat de reconèixer.
Més encara, els Estats Units i Rússia coincideixen a veure Europa com un obstacle: per a Washington, un fre; per a Moscou, una peça feble. Així, la UE apareix com un projecte que tothom dona per existent, però que pocs es molesten a sostenir.
Enric Juliana, tractant la mateixa qüestió, ens recordava que Europa ha estat sempre un projecte protegit. El 1978, els EUA impulsaven la democratització del sud del continent dins la seva estratègia global. El contrast amb el present és notable: el nou document estratègic nord-americà anuncia suport als «partits patriòtics», és a dir, a les forces que volen desfer el projecte europeu. De garants de l’estabilitat democràtica, els EUA han passat a ser actors que volen estimular la fragmentació.
Aquesta mutació deixa Europa en un estat de vulnerabilitat inèdit: per primera vegada en dècades, el continent es troba sol, literalment sol, davant un conflicte —el d’Ucraïna— que el travessa existencialment. És com si el vell relat de la unió pel perill exterior hagués quedat suspès, trencat per una Amèrica que prefereix negociar amb Moscou sense comptar amb Brussel·les, i per una Rússia que amenaça amb una guerra total mentre desplega una guerra híbrida constant. Tenim, doncs, que Europa no només ha perdut un aliat: ha perdut el marc mental que li donava sentit.
Krastev ja advertia el 2017 que les democràcies europees havien deixat de ser motors d’inclusió per convertir-se en màquines de por selectiva. D’una Europa oberta i acollidora hem passat a una Europa que es vol fortificar. Allò que durant dècades se celebrava com espai de la llibertat —la supressió de fronteres, la mobilitat com a experiència vital— es redibuixa ara com una geografia de murs, vigilàncies i sospites.
Veiem, doncs, com els populismes, lluny d’esdevenir una tempesta passatgera, s’han assentat com una climatologia estable. I si bé no han aconseguit (encara) capturar el poder central en les grans democràcies europees, la seva influència és prou profunda com per alterar l’arquitectura institucional i el debat públic. Són forces que imposen un to, un ritme i una gramàtica emocional. (Observin, sinó, la deriva de la senyora Prohens i del senyor Vilafranca a nivell proper) .
Tanmateix no hauríem de perdre de vista que Europa ha estat més sòlida en la crisi que en l’abundància. La de l’euro, la dels refugiats, la de la pandèmia... cada crisi ha fet aflorar un mecanisme ancestral de supervivència col·lectiva. Ho hem vist en el fons de reconstrucció post-Covid, en els avenços —encara tímids— d’autonomia energètica, i en els tímids intents de coordinació militar davant Rússia.
La Unió Europea és fràgil, sí, però també és una estructura extraordinàriament adaptable: una obra sempre inacabada, capaç de rectificar el rumb, corregir els seus errors i repensar-se quan el món l’obliga a fer-ho. Europa no té un destí predeterminat, però tampoc està condemnada. Existeix perquè milions de persones continuen decidint —amb més pragmatisme que romanticisme— que avançar plegats és millor que tornar a caminar sols.
Aquesta constatació arriba en un moment delicat. Europa ha entrat en un temps de vespres, en un territori d’incertesa en què el dia no s’apaga del tot i la nit encara no comença. És una llum incòmoda, però reveladora: exposa amb cruesa els contorns d’amenaces molt reals —l’autoritarisme global, la pressió migratòria mal gestionada, la fatiga econòmica, les fractures internes— i ens obliga a mirar-les sense filtres ni autoenganys.
El mirall europeu pot semblar avui trencat, però cada tros reflecteix una veritat imprescindible: la necessitat d’una autonomia estratègica real, la urgència d’un lideratge que parli amb claredat, la importància d’una cohesió social que freni els populismes, la conveniència —ja inajornable— d’una defensa comuna.
El precipici hi és, i ignorar-lo seria una irresponsabilitat. Però també és real la possibilitat d’afrontar el futur amb lucidesa i coratge. Europa ha estat imperi, ha estat frontera en flames, ha estat experiment democràtic i ha estat negociació inacabable. Penso, doncs, que encara pot ser un projecte exigent de llibertat madura: imperfecte, difícil, però viable. Si més no, hem d’intentar-ho.