En el capítol anterior, el nostre espia ho va tenir fàcil per entrar al despatx del conseller de la cosa. Es va presentar a la conselleria disfressat de capitost de la sanitat privada i en un sant-i-amèn va tenir via lliure. I és que les alegries que dona la sanitat privada a la Reina del Xotis i al seu «nòvio», sembla que s’han fet populars també a les Illes Tropicals.
Però al despatx, no es va rallar solament d’aquesta maldat, sinó també dels amors del president de l’Illa del Nord amb la membre única de l’altre partit del conseller. Que ja no és de l’altre partit del conseller però com si ho fos, perquè diu i vota les dues mateixes coses que quan ho era: cap problema per desgraciar l’illa construint a tort i a dret, i purga lingüística per als indígenes.
Clar que na Nataixa va rebentar com sempre i va dir la seva: que com més turistes, més mà d’obra barata haurà de venir. I que els nombres són clars, per cada mil habitants nous que arriben, fan falta 250 cases més... I 150.000 litres aigua més, cada dia.
Aquesta setmana l’espia encara ho ha tingut més fàcil per arribar al conseller. S’ha disfressat d’home de confiança del Consell de l’Illa del Nord que venia a dur els primers expedients, d’urbanisme naturalment, que a partir d’ara volen que s’aprovin a l’Illa Grossa.
- Benvingut -li va dir el conseller mentre l’abraçava-. Ja m’havien dit que en aquella illa s’estaven pensant d’enviar-nos es fems, però no pensava que anassin tant deveres.
- Bono -va respondre l’espia, impostant la veu per semblar més creïble-. Açò és com s’arròs de sa terra que no has d’esperar a ses dues i s’has de fer a sa una. I tothom sap que hi ha es cel i s’infern i que tothom va a sa seva.
- Clar! -va exclamar el conseller mentre pensava: mira aquests, són més papistes que el papa... o s’haurà de dir es papa?
- Aquí té es primers expedients urbanístics -li va respondre l’espia mentre li donava un sobre amb documents antics de quan pretenien urbanitzar una albufera i fer una carretera perimetral de l’Illa del Nord, entre d’altres.
- Té -va dir el conseller al seu assessor, en Juan Pelayo, mentre li passava el sobre-, dona aquests papers a qui correspongui perquè els tracti amb molt d’amor i els aprovi ben deveres. -i dirigint-se al nostre espia, va afegir- I com és açò? Tan autònoms com eren en un altre temps en aquella illa, que ara mos passin es mort?
- És que tenim uns funcionaris que són so que no hi ha -va respondre l’espia continuant la comèdia-. Miri si ho són que volen complir escrupolosament sa normativa i no mos deixen viure.
- Digui, digui -va seguir el conseller mentre li oferia un talabisco d’ensaïmada de cabell d’àngel que els havia atracat la secretària, na Nataixa, que literalment es pixava de riure a la vista de l’ocurrència de l’espia.
- Idò açò -va continuar l’espia-. Mos volem carregar monuments antics per fer rotondes, tan necessàries, i ells es queixen. Mos volem carregar l’ordenament lingüístic, i ells que es resisteixen. I es queixaran també perquè volem escatar ben escatada la protecció urbanística que fins ara havia mig salvat aquella illa de ser com ses altres...
- Mem -va respondre el conseller-. Un funcionari responsable no dona més que problemes. Avam si podem fer una llei per canviar-los cada vegada que emprenyin amb tanta legalitat. Jo sempre ho dic: ses lleis estan fetes per canviar-les quan mos convé. I sinó, miri que deveres vam fer desaparèixer s’Oficina Antifrau...
A l’espia li agradaven tan poc les coses que havia d’escoltar que va fer veure que s’havia escanyat amb l’ensaïmada i va començar a tossir.
- M’expliqui una mica com ha anat açò de la purga lingüística que reparteixen per allà -va continuar el conseller, mentre colpejava l’esquena de l’espia per resoldre la tos.
- Res -va respondre l’espia disfressat-, era cosa cantada. Hi tenim un responsable d’incultura tan bo que no entén sa diferència que hi ha entre llengua i dialecte, ni entre llengua estàndard i llengua col·loquial... I que no deu saber que totes ses llengües estan integrades per dialectes diversos.
- I ja està? -va dir el conseller, meravellat i amb una mica d’enveja.
- Bono -va continuar l’espia-. Aquest personatge combinat amb una representat de s’altre partit de vostè, encara que ella digui que ja no ho és, són la bomba. Ell decidit a què la llengua dels indígenes no tengui futur, de tant que la vol empetitir, i ella, encaparrada amb l’Imperi i amb fer ressuscitar el dictador...
- I és president que hi tenc allà -va insistir el conseller- què hi diu?
- Ell molt bé. Amb tan pocs escrúpols que diu amén. I el resultat, encara més purga imperial per a la malparada llengua dels indígenes.