El cel comença a clarejar. Un estol d’estornells dibuixa sa geometria perfecta d’un sincronitzat vol comunitari. Bandades de moviments harmònics, convertits en un espectacle de dansa fascinant. Belles figures que contrasten amb es so escandalós i sa brutor que deixen aquests pardalets migratoris en copar arbres i arbustos. Es sol treu es cap darrere s'heura des pati en un matí de desembre que es continua acurçant. Si bé en uns dies, coincidint amb es solstici d’hivern, haurem guanyat uns minutets de llum.
Ell encara recorda moltes dites d’aquesta època de s’any; per Santa Llucia s'allarga sa nit i s'acurça es dia, per Nadal una passa de pardal, per Any nou un pas de bou, per Sant Antoni una passa de dimoni. Com cada dia desplega amb lentitud es braços adolorits pes pas des temps. Els estira a poc a poc intentant arribar-se, amb sa punta des dits, fins as genolls. Ses forces no l’acompanyen. Sa pell li ha tornat fina i delicada. Ses venes marcades en unes mans quasi transparents, delaten es camins i carreranys que es anys han recorregut. Noranta-un! Anys dolços i anys amargs, però sempre compartits. No té pressa, ningú l’espera. Repassa es seus records, com si comptés tresors. Decora de nostàlgia es Nadal de quan era petit, més autèntic i gens materialista, de calidesa familiar, d’innocència i d’il·lusió per ses coses senzilles. En es seu interior té molt present es valors sòlids des pares, s’àvia que era tota fortalesa i generositat, sa tia monja acollida a ca seva en ses velleses, i també aquell conco fadrí quan ja no es va poder valer per si mateix. Ara el remou només una minsa inquietud de reviure cada detall d’aquells Nadals que compartia amb es seus éssers estimats. S’esperit d'uns dies màgics, tots arreplegats as voltant d’funa taula. Temps de braserets i flassades. I temps de betlems! Aquells naixements ampliats any a any amb peces noves que venien de fora. Eren de fang, fetes a mà, moldejades, cuites i pintades una per una. Figuretes tan delicades com els Reis d’Orient damunt tres camells -regal de s’àvia des que n’estava molt gelós i que encara se conserva a casa dins una capsa de sabates-, Sant Josep, la Mare de Déu, el bon Jesuset, es bou i sa mula, es pastors, passaven de generació en generació. Açò, si no es rompien!
2 Corrien altres temps. Anys modestos de rebosts mig buits, de cartilles de racionament, amb poca roba i poc variada, i amb escassa possibilitat d’adquirir productes de luxe o superflus. Era època de moderació, de rutines i poques novetats que eren viscudes de forma sorprenent i il·lusionant, sobretot pes més menuts de la família; dir es vers enfilats en un tamboret impacients de rebre es diners de nous, assistir a Missa des gall, en haver sopat jugar a la cuca amb tot s’al·lotim, anar a donar es molts anys a avis, concos i padrins. S’oloreta de menjua que arribava des fogons, de brou de capó o de gall d’indi, de calamars plens, d’ametles escaldades i mòltes per preparar torró de la reina, cuscussó, rotllos de pastarral i amargos, sa des pastissets plens de conserva acabats de coure, inundava cada estància de sa casa. Per tot allò havia valgut la pena esperar tot un any.
N’hi ha per estar aturdits! -diu. No reconeix sa celebració d’avui que, enfora de centrar-se en es valors essencials d’aquell naixement de fa poc més de dos mil anys, és manejada per sa tendència irrefrenable a consumir, posseir i crear necessitats fictícies que s’escampen ràpides com sa llum. S’estel que guiava es tres mags s’ha perdut en sa infinita galàxia d’internet. Ara només decora es comerç universal. Setmanes en què es mostradors de ses botigues s’omplen d’estrelles de purpurina, de llums de colors, de flocs de cotó simulant neu postissa, mentre sa gent només pensa a omplir bosses, a embolicar regals amb papers lluents, a comprar xampany i quantitats absurdes de menjar. Quan es anuncis de perfums aconsegueixen sacralitzar es poder de sa sensualitat, es Nadal de llavors ja ha perdut fa anys s’aroma d’allò sagrat. Es pobre bon Jesús, que n’hauria de ser es protagonista, simplement ha deixat d’existir. S’abundància li ha corroït sa identitat. S’únic sentit possible de sa festa ha quedat reduït a no res.
Nadal ve des llatí natalis, que vol dir «dia des naixement», però quasi ningú se’n recorda i molts no saben què vol dir. Nadal sense naixement, s’aniversari de ningú, sa festa buida, s’abolició de sa història. Tothom ha de ser molt feliç aquests dies, però no sabem per què. Açò no té cap importància.
Es carrers ja desprenen molta vida. S’enllumenat congrega una gentada que va i ve. Però li és igual. Ara que s’ha convertit en un vestigi humà, vencedor des temps, només viu per a ell. Invisible al món, no exigeix res. Assegut en aquesta butaca només necessita un somriure i una paraula de conhort, mentre espera aquell Nadal que ja no tornarà.